Aquest mes em pertocava triar el repte, i como no! tocava una maragdada! Crear una felicitació de Nadal des de la cuina... No em direu que no és per enviar-me a pastar fang i a dida... :D però les Cooking Ch. són molt i molt Cooking i encara més Challenge i he de dir que tenen una paciència amb mí que no me la mereixo...
Així que he pensat en dues receptes... però totes dues són fàcils i refàcils i es poden fer per gaudir a casa amb els nostres estimats o ho podem portar a mode de regal o de detall...
I abans de passar a les receptes... us volem desitjar unes MOLT...
Fa temps i temps era temps... que no es publicava res en aquest bloc, i avui és una primera passa de la que volem que hi hagi més i més sovint. Han passat hores molt dolentes i fosques, i tristes i grises quasi negres. Però aquí estem! sense fotos del plat, i ben mirat, per què n'hi ha d'haver de foto? doncs per a què sigui tot més atractiu i entri per la vista, però acabada de sortir i encara no del tot (però tocant la meta final...) que obrir la nevera era com obrir un camp de fems i de males olors (malgrat que no hi hagués menjar caducat ni fet malbé) i que qualsevol menjar tenia regust metàl·lic com si en lloc de menjar tallarines mengessis forquilles... doncs que no hi hagi foto em sembla que és una llicència que em penso permetre sempre que ho trobi adient, i amb la meva paraula que aquesta recepta és absolutament deliciosa ha de ser més que suficient...
Aquesta entrada la vull dedicar a totes les persones que directa o indirectament m'estimen, estimo, estan al meu costat (malgrat quilòmetres lluny...) que han sofert amb mi i s'han alegrat amb mi, amb els petits avenços de la lluita diària, i que també m'han deixat aquell espai tan necessari per recomposar-me o per desfogar la ràbia i tirar endavant... Entre tanta gent... no podien faltar les meves estimades Cooking Challenge, amb les nostres històries i personalitats diferents però que han estat allà, en primera fila o si calia en la darrera, però sempre les he sentides allà, al meu costat empenyent...
Aquest mes el repte el triava la Lourdes i anava de cuina jueva... cuina sefardí... què és què...? Hi ha un llibre magnífic que és cabdal per començar a desentranyar aquestes qüestions que sobrepassen la cuina, la cultura, la religió, modus de viure, explicat de manera entenedora i molt clarificador... és El libro de la cocina judía de la Claudia Roden:
Aquesta recepta és d’origen sefardí però no podem pensar-la com a jueva en el sentit que els aliments amb els quals treballarem no estan tractats com a kosher tal i com assenyala les normes mosaïques, a la vegada que ni la nostra cuina física tampoc és kosher...
Fa molt de temps que vam publicar la recepta del Flaó eivissenc, recepta que ens va proporcionar una companya de feina, que provenia d'Eivissa, aquest cop ens va venir de gust investigar una mica més i vam estar donant una ullada de la recepta de l'estimada Mª José de Dit i Fet que ens va fer unes indicacions que com a bona ambaixadora de les meravelloses Pitiüses no podíem passar per alt com ara deixar reposar el flaó un parell de dies un cop fet per a que agafi un millor sabor i el formatge s'assenti i espolvorejar-lo amb sucre abans de consumir... Entre les dues receptes vam trobar algunes diferències que el resultat d'elles afecta el resultat final lleugerament. Peròòòòòò... vam interpretar malament una de les passes: ou batut prèviament o batut amb els altres ingredients! i vàtua l'olla! com una tonteria com aquesta va donar-li un final ben diferent... Que veiem que un cop al forn allò comença a crèixer i crèixer com magdalenes i càspita! no anem bé! Cal que diem que el resultat va agradar molt i una cosa que van destacar que havia agradat més és que els flaonets havien quedat la mar d'esponjosos, misteris de la life i dels paladars! Així que aquell bunyol que havíem fet havia agradat per ser justament abunyolat! hahahahahaha!
(Per a 24 unitats)
INGREDIENTS
Tartaletes
24 tartaletes comprades fetes (d’uns 4-5 cm de diàmetre)
Barreja al 50% d’anís sec i mistela per pintar les tartaletes
Farcit
250 gr de mató (M. José)
2 ous batuts
100 gr de sucre (nostre)
2 cs de menta fresca picada (la M. José li posa herbassana que és herbabona)
Sucre addicional per espolvorejar
PREPARACIÓ
Tartaletes
Preescalfar el forn a 180º
Ruixar les tartaletes amb la barreja de l’anís sec i la mistela, per dins i fora de les tartaletes
Enfornar les tartaletes una estona per que la massa es faci un pèl cruixent.
Quan es retiren del forn tornar a ruixat amb la barreja d’anís sec i mistela però només per dins.
Farcit
Batre els ous com si anéssim a fer truita (aquí és on rau la diferencia amb el flaó tradicional que no es baten a priori tot sols i el seu farcit queda més molsut i pla).
Barrejar-hi els ous i el mató i acabar-ho de batre fins aconseguir un preparació fina.
Picar la menta fresca (millor fer-ho a l’últim moment per a què no s’ennegreixi) i afegir-ho a l’anterior preparació, i barrejar-ho ajudant-nos d’una espàtula sense batre per a què no agafi d’un color verdós tota la preparació.
Farcir les tartaletes, nosaltres ens ajudem amb una cullera sopera normal i anar-les disposant en una safata per al forn.
El forn prèviament escalfat a 180º, calor a dalt i a baix, i a la guia d’abaix de tot, posem la safata amb les tartaletes i deixem passar una bona estona, dependrà dels forns però nosaltres ho vam tenir a la vora uns 40 minuts, fins que estigui ben daurat.
Veureu que puja com si fossin magdalenes però quan ho tragueu del forn tornarà a baixar, això significa que el farcit us quedarà summament esponjós (que no és el característic del flaó eivissenc, i que en aquest cas ha agradat moltíssim aquesta flonjor).
Retirar del forn i deixar refredar en una reixeta.
Un cop fred és aconsellable que el mató “reposi”, això vol dir que passades 24-48 hores estarà molt més bo. I guardar-ho tapat en un lloc sec (a Barcelona ho vam posar a dins de microones...)
Espolvorejar amb el sucre en el moment abans de servir, així aquest no es queda remullat.
Aquesta recepta ja la vam publicar anteriorment però és tan fàcil de fer i amb no res que es fa i resulta tan bona que va de meravella als tocatardans que no ha fet coca de massa fermentada, ja que no us donaria temps... ;)
Entre la preparació i la cocció no tardareu més de 45 minuts, així que vinga! poseu a preescalfar el forn a 180º C!
Hem d'agrair a la nostra estimada cosina Mª Mercè ;) que té mans de plata i de santa per a les postres!
(Indiquem amb vermell els canvis fets)
Ingredients:
4 ous (rovells i clares separades, i aquestes muntades a punt de neu molt fort)
1 iogurt natural (no desnatat)
3 parts de farina (prenem com a referència els envasos del iogurt: aprox. 160 gr de farina de força, però no cal que sigui de força)
2 parts de sucre (aprox. 120-126 gr)
3/4 parts d'oli (de girasol aprox. 89 gr)
1 sobre de llevat químic
1/2 got de mistela o anís sec
Fruita natural al vostre gust
Sucre addicional
Nosaltres també li afegim:
1 cp de coriandre
1 cp de matafaluga
Preparació:
Es diu que no cal que la massa es faci bona, així que vol dir que no li cal temps de llevar.
Es preescalfa el forn, i com cada forn és un món..., a temperatura de 180º, calor a dalt i a baix.
Muntar les clares d'ou a punt de neu molt fort i reservar-les.
Barrejar la resta d'ingredients en una massa homogènia, els rovells no cal batre'ls abans.
Anar barrejant amb compte la clara a punt de neu, suaument, a poc a poc i evitant moviments circulars.
Abocar tota la pastada en un motlle preparat per anar al forn (si és més petit us sortirà més alt el cóc i si es més gran serà més planet...), decorar amb la fruita seleccionada i espolvorejar amb el sucre addicional. Enfornar a alçada baixa.
Hi ha fruites que queden com més oxidades (poma o pera) i si se li vol donar una capa de lluentor: es barreja una mica d'aigua, sucre i melmelada d'albercoc i es pinzella la fruita.
Vam coure-la en una llanda gran i vam trigar uns 30 minuts, però compte de com funciona el vostre forn, nosaltres primer la vam posar 15 minuts i després de 5 en 5...
I si acompanyeu aquest cóc amb un gotet de Vi Dolç del Celler Edetària, - Celler que acaba de cumplir els 10 anys d'una trajectòria immillorable i que felicitem des d'aquí!-, vi amb un 70% de garnatxa fina i un 30% de Cabernet-Sauvignon, us garantim que ballareu la Dansada, la Jota Ebrenca i si cal ens arrancarem per Buleries!!!!
A casa de l’àvia Maria era habitual, sobretot els divendres, menjar plats únics elaborats a base d'ingredients senzills, de rebost i d'aquelles coses que li anaven quedant a la nevera. Penseu que durant la guerra incivil i la postguerra va pujar tota sola tres criatures perquè el meu avi estava empresonat, i en aquella època, i a Barcelona sobretot, podies tenir algun caleró, però no hi havia menjar que comprar. A la dona quan la situació li era insostenible enviava els fills al poble, a casa de l'hereu, que si més no una bleda i una tallada de cansalada mai va faltar a moltes zones rurals. I la situació era insostenible quan la meva àvia havia de fer bullir les pells de les patates per dinar o quan els dos germans més grans es barallaven pel tros de xusquet de pa que semblava que era mig mil·límetre més gran que un altre... La situació que ens toca viure a nosaltres és molt diferent però no podem obviar que hi ha persones que ho estan passant francament malament i amb una angoixa terrible, amb poques esperances de futur imminent o a mig termini, i més portes es tanquen cada dia. Els prestatges de les botigues i supermercats són plens, no hi ha escassetat d'aliments, el que no hi ha són diners per poder-ne comprar... PER AIXÒ CAL CONTRIBUIR! amb un granet de sorra, o amb una galleda, o amb un camió, cadascú amb les seves possibilitats pot prescindir de fer un dels cafès al dia, o de no anar a sopar una pizza un dissabte, que qui necessita un paquet de llegums o d'arròs pot ser un veí teu..., i qui diu que demà no siguis tu, o jo,...? que si alguna cosa és certa és que no hi ha certeses...
La que avui us presentem és una recepta d’arròs -recuperada de l’àvia que tan magres les va passar- i tan elemental que sembla que no pugui ser... L’àvia feia aquesta recepta amb variants segons el que tingués al rebost o nevera: amb calamars i una mica de salsa de tomàquet, amb bacallà dessalat, amb carbassó, amb carxofes, etc...
Ingredients:
Arròs (una tassa de cafè per persona)
Alls (molt generosament)
Oli d’oliva
Ou (1 x PAX)
Sal, per si cal rectificar
Opcionalment:
Bacallà dessalat
Calamar i salsa de tomàquet
Carbassó a rodanxes
Carxofes a làmines gruixudes
Preparació: 1. Posar en una olleta a bullir l’aigua amb un bon raig d’oli d’oliva i els grans d’all, quan arrenca a bullir afegir els ingredients opcionals, deixar bullir una estona.
2. Quan noteu que ja està mig cuit podeu afegir l’arròs i deixar-lo bullir segons indicacions de l’arrossaire, nosaltres en aquest cas, i només en aquest, ens agrada una mica més passat del normal i una mica pastosset.
3. Mentre bull l’arròs fer els ous ferrats que us calguin en funció del nombre de comensals i deixar-los preparats.
4. Per servir el plat: escudellar l’arròs en cada plat i col·locar al damunt l’ou ferrat.
Amb aquesta recepta participem al repte de Memòries d'una cuinera d'aquest mes..., és una reedició però a casa són un èxit i volen a cor que vols quan les fem... Estem segurs que si les proveu de fer -que són realment molt senzilles-, triomfareu!
Us deixem aquesta fotografia per anar ambientant aquests dies que s'acosten i que són tan entranyables...
L'experiència olfactiva i gustativa, proustiana totalment, quan vam tastar per primer cop aquestes mini madalenes... L’escena: un dia de cada dia, com qualsevol altre de feiner, de bon matí, els ulls mig tancats, amb l’automàtic posat des de la porta de casa fins a la feina, parant a fer el tallat matutí al Ninus de camí al despaitx... Darrera la barra, l’Anna, somrient com sempre, surt disparada cap a la cuina mentre xiuxeja mig enriolada i picarona: “espera, ahir vaig preparar una cosa que has de tastar” i surt de la cuina amb tres mini madalenes que m’especifica que són de sobrassada, olivada i formatge tupí. A primera vista són coquetes elles i els ulls s’obren més de l’habitual per l’interès... Me les embolica amb cura. Acabo el tallat i adéu. A l’hora de l’angelus, allò que el cuquet de la fam rondina... recordo les mini madalenes disposada a menjar-me-les a mossets ben petits i de totes tres per saber quina m’agradaria més, i, ufffff!!!!! quina oloreta a madalena de la meva infantesa, a les madalenes del poble..., i tastades amb aquell puntet de cada ingredient distintiu... brutals!!!!!
Ja les hem fet diverses vegades a casa, i no ens cansa gens fer-les, són relativament fàcils de fer i quan les treus com a aperitiu veus que el personal primer s’espanta..., després tasta amb cautela... per acabar-les cruspint sense deixar ni una molla...
Anem per feina!
Amb les quantitats que s’indiquen surt una safata de forn domèstic força completa.
Ingredients: • 100 g de farina tamissada
• 6 g de llevat químic
• 100 g de mantega pomada o líquida
• 2 ous
• 60 g de sucre
Per a les diferents personalitats:
• 50 g de sobrassada, millor si la tritureu bé o si la podeu batre
• 30 g d’olivada, i si són olives de kalamata ;)
• 50 g de formatge tupí
Preparació:
Emulsionar els ous amb el sucre, mentrestant tindrem la mantega que l’haurem fos prèviament i que s’estarà refredant. Barrejar el llevat químic amb la farina tamissada i incorporar els ous emulsionats amb el sucre i finalment la mantega fosa i barrejar-ho tot molt bé.
Deixar reposar la massa mínim 1h però seria òptim deixar-la reposar durant 24h, ben tapada amb paper film que estigui en contacte per tota la superfície de la massa, a la nevera.
Repartir la massa en tres parts i a cadascuna d’ella afegir la personalitat... omplir els motlles fins a una ¾ part.
Enfornar-ho amb escalfor a dalt i a baix, prèviament encès i escalfat el forn, sobre una temperatura de 190º, l’Anna les cou en 5’, en canvi amb el nostre forn de casa tardem uns 15’, per aquelles peculiaritats del forn de cadascú...
A tenir en compte: * Els ingredients han d’estar a temperatura ambient.
* Són molt més bones i gustoses si es fan en la versió mini que d’una mida estàndard.
* Hi ha molta diferència si la massa fa el repòs de si no el fa... ho hem constat!!!
* La massa a la nevera es pot guardar durant unes 48h, també es pot congelar...
* Un cop fetes millor menjades el mateix dia o a l’endemà, si és que arriben.
* Tenen una textura humida molt agradable i no són gens empalagoses amb la quantitat de sucre que s’indica en la recepta.
ESPEREM QUE DISFRUTEU D’AQUESTES MINI MADALENES!
G R À C I E S * A N N A ^_^ per tantes bones estones!!!
Aquesta entrada és una mica a corre cuita, com també la foto..., però si encara no heu fet panellets, ni n'heu comprat... aquesta recepta us encantarà, perquè en un tres i no tres tindreu panellets per sorprendre als vostres, i celebrar Tots Sants com tradicionalment es fa a casa nostra.
Ja sabeu que les receptes de la Mireia Carbó sempre funcionen de perles i a sobre sempre ho fa senzill i pràctic, per quedar com una reina i deixar els teus amb els ulls ben oberts, i fins i tot incrèduls...
Ahir vaig a anar a una sessió de panellets al Club Social Caprabo, i tot i que ja estic acostumada a fer panellets per aquestes dates, us ben asseguro que vaig quedar amb la boca oberta: en mitja hora van sortir del forn un quart de quilo de panellets, i tot gràcies al bon fer de la Mireia: panellets de pinyó, de coco, cafè i xocolata.
Mireia, ja em diràs on vols que et faci un monument! perquè entre els panellets i les casquetes (els teus pastissets farcits amb un mejunje que vaig provar de fer amb carbassa i mató, però per aquesta recepta us haureu d'esperar uns dies més...) els de casa estan bojos per tu!!!
Però aquest cop millor que ho escolteu i veureu com és de simpàtica la Mireia ;)
Si cliqueu al damunt del nom de la Mireia accedireu a la versió escrita de la recepta...
Una bona amiga ens va regalar una estupenda farina multicereals francesa i vam decidir que no només faríem pa sinó que l’empraríem, una bona part, en alguna coseta per compartir, així que ens vam posar mans a l’obra, millor dit, mans a la massa...
Tenim una recepta per fer galetones de pernil i formatge però és una mica complicada de fer, amb una munió d’ingredients... així que vam recordar la fantàstica recepta de les galetes tojuro de la Su, amb tomàquets secs i orenga. Mirem què hi ha el rebost i ens enginyem alguna cosa... i així han sortit:
Ingredients:
400 g de farina multicereals
15 kumquats (tarongetes de la Xina) confitats
180 g de mantega pomada
3 llavors de cardamom
2 ous grossos
Colorant alimentari groc
Preparació:
Batre la farina amb els kumquats confitats, les llavors de cardamom i el colorant alimentari. Afegir la mantega i l’ou i amassar-ho bé.
Aquí primer vam fer una planxa de massa per poder tallar amb el talla pastes amb forma d’oques, ens vam ajudar amb el corró i la massa col·locada entre paper film; i, per un altre costat, vam fer uns rotllets -ajudats amb paper film- com uns botifarrons i ho vam deixar més de ½ hora a la nevera.
Vam posar a escalfar el forn, i passada la mitja hora llarga vam tallar les oques i les galetes rodones, ho vam enfornar, vigilant el grau de daurat d’aquestes. Un cop cuites les vam deixar refredar sobre una reixeta.
Vam tunejar les oques i fotografia al canto.
Notes:
o Els kumquats confitats els trobem en comerços asiàtics en bossa i dins van envasats individualment, però podeu assajar amb el que us vingui de gust. o Com els kumquats confitats ja porten sucre vam decidir no posar-ne a la recepta. o Excepte en l’apartat de forn, els nens poden participar en la confecció de les galetes, que s’ho passaran d’allò més bé empastifant-se els dits, i el que no són els dits... o Es pot prescindir del colorant si es vol.
Les oques van descalces,
descalces, descalces;
les oques van descalces
i els ànecs també,
i els ànecs també.
Els comprarem sabates,
sabates, sabates;
els comprarem sabates
i mitjons també,
i mitjons també.
És un lujo asomarnos por esta ventanita navideña gracias a la iniciativa de Noema con su Calendario de Adviento, que cada año nos asombra más y más... Nos ilusiona sobremanera participar y explicaros alguna cosa sobre el día 13 de diciembre, Santa Lucía, en...
Alpargata tradicional catalana en barro cocido y decorada con muérdago, o también llamado ojos de Santa Lucía. Si te regalan un ramito de muérdago te están regalando suerte... Este es el nuestro para TOD@S VOSOTR@S...
La fecha del día de hoy es el día en el que tradicionalmente se adornan las casas, se recrea el Belén, se arma el árbol de Navidad y se encienden las luces en Catalunya. Previamente, el día de la Purísima, el día 8, y también según la tradición, se acude a las ferias navideñas, nosotros concretamente a la Fira de Santa Llúcia (Feria de Santa Lucía que es el mercado de Navidad en Barcelona) a por adornos, musgo, plantas, figuritas que año tras año va completando la escena del pesebre y Belén...
Logo de la Fira de Santa Llúcia
La Fira de Santa Llúcia se instala delante de la catedral de Barcelona y es una feria antiquísima. El primer texto escrito en el que se la nombra es del Barón de Maldà, fechado en el 1786, fecha avalada por el gran estudioso del folclore, Joan Amades. El Barón de Maldà nos cuenta: Día 13 de Diciembre, Santa Lucía virgen y mártir. Hubo fiesta en la Catedral, en la capilla y en el altar donde se venera la imagen de la Virgen; y fuera, en los claustros, con la feria delante de su calle, muchos puestos de belenes, figuras de barro y cartón, imágenes de santos, pastores, animales..., que hacen que haya multitud de gente,(...). Y dentro de la Seo la gente oye misa y reza a la virgen para que les conserve la vista con la claridad.
La Fira se ha mantenido hasta el día de hoy, a pesar de los avatares que han estremecido la historia de la ciudad. Este año se inauguró el día 3 y estará abierta al público hasta el día 23 de diciembre, así que si tenéis la oportunidad de venir a Barcelona en estas fechas no la dejéis de visitar, aunque sí ha variado su enclave, antiguamente se instalaba alrededor de la Catedral:
La calle de la Santa es adyacente a la Catedral de Barcelona y se distingue por sus magníficos edificios góticos
Ahora se concentra en la plaza de delante de la Seo...
Las casas se adornan con ramas de abeto, pino, piñas, muérdago, aunque ahora predominan los artículos de diseño: metalizados, cristales, plumas, metacrilatos...
Parada de figuritas nada convencionales...
En esta otra parada se dedican a las figuritas de barro en miniatura, incluso hacen micro dioramas ¡dentro de cajitas de cerillas!
Artesanías en corcho para hacer un pesebre de lujo...
No podían faltar los tenderetes especializados en Caganers, figuritas muy caractarísticas en nuestros pesebres que su origen, se cree, que se sustenta en ritos de fertilidad de la tierra...
Los Tiós, los troncos que los niños alborozados alimentan con mandarinas durante todo el mes y el día de Navidad o su víspera arrean con un garrote, mientras entonan la canción del Caga Tió, para que excrete pequeños regalos, turrones y dulces que se compartirán en la mesa navideña
También era tradición que este día salieran las jovencitas que estudiaban costura por las calles de sus poblaciones cantando y festejando a la Santa, Patrona de Costureras y Sastres, eran las llamadas Llucietes, en honor a la Virgen. En la actualidad esta costumbre se ha perdido y difícilmente hay memoria de ella. El día 13 de diciembre era una fiesta muy importante, de la que sólo quedan pequeños vestigios, como es el caso que se otorgan los premios más prestigiosos de la literatura catalana.
Hoy en día, la ciudad se engalana de fiesta para recibir la Navidad y por el barrio gótico se instalan diversas ferias de artesanos de la alimentación, objectos de regalo etc. y en la plaza de la Casa Consistorial y del Palau de la Generalitat se instala un pesebre gigante de obligada visita para los barceloneses:
Detalles del pesebre municipal de la vida rural catalana, con sus labriegos y una masía. Cada año este pesebre es distinto.
El año pasado, en el pesebre municipal, se organizó la marimorena, eliminaron el caganer porque contradecía las ordenanzas municipales de civismo, hubo quejas y este año lo han restituido...
Engalanamiento de escaparates. Los galets (tiburones) es la pasta por antonomomasia de la sopa navideña, aunque estos son velas decorativas...
La receta que os presentamos es la del Turron de yema quemada, inspirado en la crema catalana...
Con esta receta salen dos barras de turrón bien majicas.
Ingredientes:
1 envase de brick o 2 moldes de turrón
500 gr de almendra cruda de buena calidad
500 gr de azúcar glass
6 yemas de huevo
Vainilla
Papel de horno
Azúcar adicional para quemar
Plancha de cremar o soplete
Preparación:
Si las almendras son enteras picarlas con el robot para que queden granuladas, no molidas en exceso.
Con la almendra picada i el azúcar glass, hacer un volcán, añadir la vainilla y 4 de las seis yemas de huevo, mezclarlo e ir añadiendo el resto de yemas, bien amalgamado hasta conseguir una bola compacta.
Poner un poco de azúcar glass en la superficie donde trabajáis la masa y estirarla con un rodillo hasta dejarla con el grueso deseado.
En caso de no disponer de moldes se pueden hacer dos con un envase brick. Previamente lo cortaremos longitudinalmente y por la parte delgada, lavado a conciencia y con las puntas dobladas de nuevo, los forraremos con el papel de horno.
Volvemos a la masa... cortar dos barras y colocarlas en los moldes. Taparlas con papel de horno y dejarlas dormir durant seis días, con peso encima y en un lugar fresco.
El sexto día se pueden desmoldar, se espolvorean con azúcar y se procede a cremar el azúcar como tengáis por costumbre, o con la plancha muy caliente o con el soplete de cocina. Nosotros preferimos hacerlo con la plancha. Una vez se han enfriado se pueden envolver bien... o...
Ya podéis disfrutarlas y todo en un coser y cantar ;)
¡¡¡OS DESEAMOS UNA FELIZ NAVIDAD!!! QUE EN VUESTRO HOGAR IMPERE EL AMOR, LA SALUD Y EL TRABAJO
Aquest ens l'ha dissenyat la Rosa Marrero, sí, és la mateixa artista que decora aquesta humil cuina... Primer ens va fer uns drapets de cuina així de xulos i ens vam enamorar de la il·lustració, tant, que vam decidir adoptar-la com a logo. No us oblideu d'anar visitant la pàgina de la Rosa Marrero perquè fa coses xulíssimes!
Avui us presentem una recepta que guardem, conservem i executem avarament: la B'astil·la (també l'hem vist escrita: bastela, pastela, pastilla,...) i si us ens pregunteu quin és el plat cap i casal de la gastronomia marroquí ara ja sabeu què contestarem.
Aquesta menja típica i tradicional marroquí (que escaseja en els circuïts turístics a l'engròs...) es remonta a l'Edat Mitjana i és sens dubte la manifestació i síntesi de la cuina marroquí. Excel·leix per la seva delicadesa i sensualitat, i si heu visitat Marroc i no l'heu tastat mai, ja podeu ben bé dir que no coneixeu Marroc. Es tracta d'un pastís o milfulls amb aviram, espècies i fruits secs.
Ingredients:
Ou dur
Julivert fresc
Pinyons
Mel
Ceba
Pastanaga
Canyella en pols
Mantega
Pollastre (la recepta originària és amb carn de colomí)
Panses de corint
Ametlles crues
Tomàquet
Fulls de pasta brick
Sucre llustre
Un sustet de cúrcuma (opcional)
Sal
Preparació:
1. Bullir el pollastre amb el julivert, la ceba, el tomàquet sense les pepes i la pastanaga, cúrcuma i sal. Un cop bullit separar el braó que pot servir per adobar una sopa harira.
2. Preparar una bona picada d’ametlles, pinyons i canyella.
3. En un bol fer a bocins l’ou dur a daus remenuts, afegir la picada anterior i també és el moment de posar les panses i la mel i emulsionar-ho bé.
4. El pollastre que hem retirat del bullit l’esqueixem, retirant la pell, el greix i els tendrums, i es reserva.
5. Passar pel passapuré les verdures i hortalisses amb les quals hem fet el braó.
6. Barrejar el contingut del bol, amb el pollastre esqueixat i el puré de les hortalisses.
7. Escalfar prèviament el forn, i fondre la mantega.
8. Untar amb mantega fossa els fulls de brick, i col•locar alternativament capes de full de brick i la barreja del farciment del punt 6, en una safata de forn.
9. Enfornar-ho a foc mig fins que es dauri.
10. Un cop cuit decorar amb el sucre llustre.
11. Menjar acabat de fer.
Suggeriments:
o La decoració tradicional és la capa de sucre llustre, però la imaginació i el bon gust és vostre: podeu fer rosetons amb la mateixa pasta brick, podeu guarnir-ho amb ametlla picada, canyella...
o Podeu veure aquesta versió del bloc Cuatro Especias: b’astil•la dolça farcida de crema.
o Podeu viatjar al Marroc amb la música d'Sting:
Aquesta recepta és de les que ens agrada tant: senzilla i que té una sortida fantàstica: farcir uns porros, uns pebrots del piquillo, o tota sola en unes cassoletes... És una recepta que ja vam editar en aquest bloc, i és que també hi ha moments per al record, especialment perquè aquest moment també recordo la procedència de la recepta, una senyora a la que li dec moltes coses en aquesta vida, no atino en recordar qui va dir aquella frase de darrera d'un gran home sempre hi ha una gran dona però donava en el clau, en aquest cas. A la vida trobem persones bones o no tan bones, però si al teu camí et trobes persones de bé, ja pots ben bé dir que ets la persona més afortunada...
Ingredients:
o Bacallà en remull
o 2 alls
o Oli d'oliva
o Llet
o Sal
o Pebre Preparació:
El bacallà remullat s'ha d'escórrer bé i s'esmicola. Els alls es piquen remenudons i les dues cullerades d'oli han de ser tèbies. A foc molt lent es va remenant el bacallà i l'all i s'hi va afegint l'oli i la llet alternant-ho, el foc ha d'estar molt baix. Rectificar de sal i afegir un pessic de pebre.
Quan la massa ha absorbit la llet i l'oli es passa pel braç elèctric. I ja tenim la brandada preparada.
Suggeriments:
o Servir calent, sol o al damunt d'unes torrades.
o Amb la brandada es poden farcir patates, carbassons, porros o pebrots del piquillo.
Notes:
o Som partidaris de no posar patata a la brandada perquè empobreix el platillo, no només perquè l’abarata, que per això es posa patata, sinó perquè estrafà el seu sabor. Si volem pastetes de patata amb sabor de bacallà en mengem, però no l'anomenem brandada, si us plau!
Pasadas estas fiestas, cuyos protagonista principales son los niños, especialmente Reyes, hemos decidido hacer una aportación a:
Con una de las delicias más codiciadas por lo niños, y por los que no somos tan niños... continuamos colaborando en la causa de los afectados por la celiaquía.
En su momento nos comprometimos a indagar sobre cuestiones de carácter jurídico en los comedores escolares, que es donde mayormente se evidencia la falta de preparación, sensibilidad y vacío legal alrededor de la contratación de empresas proveedoras de comedores escolares, eso conlleva prácticas harto denunciadas y denunciables: o los padres renuncian a que sus hijos coman en el colegio o bien estos niños son segregados –junto a los afectados por diabetes u otras- de su grupo natural y compañeros de curso: los hacen sentar en una mesa aparte, práctica ésta muy cómoda para monitores escolares y personal implicado, pero que crea círculos socialmente perniciosos: la mesa de los raritos (y no porque entendamos nosotros que lo sean...), así que por mucho que estos niños lleven su tartera con el roscón de reyes apto para su intolerancia alimenticia, como medida para acortar vía en tanto a normalidad se refiere, ésta se ve severamente afectada en la segregación de las mesas (¿no recuerda un poco aquello de mesas, locales y transportes para blancos y otros para las personas de color...?).
La normalidad de los niños no sólo pasa por la concienciación de sus padres y la aceptación del estado en cuestión, sino que también pasa en el seno escolar y social que los rodea y de su compromiso en hacerlo efectivo y no sólo buenas intenciones.
La situación jurídica es muy complicada y quisimos ver una grieta donde colarnos y hacer una falca para reivindicar que los niños afectados tengan la atención que se merecen, pues lamentamos decir que está peor aún: Que en los colegios privados o concertados sea la dirección del centro que tenga la potestad de contratación con empresas proveedoras de colectividades ya lo esperábamos, pero lo que nos escandaliza y denunciamos es que se dé esa misma capacidad de contratación en los centros escolares públicos. No podemos dejar de lado que los colegios públicos son parte de un engranaje de la Administración Pública (es indiferente que sea local, autonómica o estatal), si ello es así ¿por qué no contratan rigiéndose por la ley de contratación del Estado y su reglamento? una ley que intenta en grado sumo una transparencia y es garantista de una buena prestación de servicios (y aquí es dónde encontrábamos la fórmula que exigiera menús escolares adecuados, cuando se elaboran –por parte de la Administración- las cláusulas y condiciones por las que luego las empresas privadas concursan o licitan, y sería en este punto en el que las empresas que concursaran se les incentivara a presentar unas parrillas de menús más adecuadas), y puesto que las empresas proveedoras de colectividades hacen su agosto (y septiembre) con estos contratos no entendemos porqué no se aplica la mencionada ley. Si se aplicara la mencionada ley los proveedores andarían más cortos de riendas y verían peligrar sus pingües contratos bajo amenaza de perderlos si una empresa de la competencia presentara una parrilla de menús más amplia y que abarcara singularidades dietéticas con normalidad, por el mismo precio de la contrata...
No está en nuestro ánimo desalentaros, hay mucho trabajo por hacer, hay mucho por denunciar y cuanto más público sea: mejor.
Editamos con anterioridad esta receta (aquí) pero la hemos adecuado a dietas sin gluten.
Ingredientes:
o 1 tarrina de queso para untar sin aditivos de la familia del E-1400 (Philadelphia es el que usamos -y por el momento es apto para celíacos...-)
o 200 ml de nata líquida de cocina, (ídem que el anterior)
o 500 gr naranja (o fruta a libre elección)
o 100 gr de azúcar (puede incrementarse en 30gr más)
o Gelatina neutra, 100% gelatina
o 250 ml de agua
Preparación:
Obtener el zumo de la fruta para batir con el queso, la nata líquida y el azúcar, mientras deshacemos con el agua la gelatina, siguiendo las indicaciones de la marca seleccionada.
Mezclar ambas preparaciones, emulsionar bien y rellenar los vasos o moldes de vuestra elección. Dejar refrigerar un mínimo de 2 horas. Y ya estará listo para hincarle la cuchara.
Notas:
• Si se desea de sabor natural sustituir el zumo de fruta fresca por agua.
• En ocasiones los servimos en vasitos del tipo de chatos de los que salen unas 11 unidades.
• Si se opta por ponerlos en moldes de silicona al desmoldarlos no mantienen la forma porque quedan restos pegados en el molde, uno de los trucos para que se desmolden bien es congelarlos previamente y desmoldarlos cuando aún están congelados, así que se tiene que tener en cuenta el tiempo que estén listos para comer. Con los moldes de pirámides salen 9 unidades y un pelín más.
Per raons alienes a la nostra voluntat hem decidit que La Quinta de Luculus deixarà d'ésser un bloc de caràcter gastronòmic, atesa la proliferació de blocs dedicats a la matèria i, tot cercant la singularització en el món bloquer, ens hem decantat per especialitzar-nos en l'ensinistrament d'elefants.
Esperem no decebre-us amb aquesta decisió perquè continuarem treballant amb la il·lusió amb la que sempre hem treballat. Per anar badant boca unes fotografies explícites de la nostra voluntat de canvi:
Duérmete niño, duérmete ya, que si no viene el coco... y si viene
nos lo comeremos.
No, que no, que no volem espantar les criatures, ans el contrari, el nostre coco és petitó i dolçet i es menja com no res.
Per Tots Sants –a Catalunya- són tradicionals els panellets, al poble del meu pare –Gandesa- s'aprofita també per reunir-se amb els amics per anar a fer el panilló, anem al camp, o a alguna finca on hi hagi un mas, etc. i allí rostim carn, bevem bon vi i mengem els panellets normalment fets a casa de cadascú. Els panellets tradicionals són els de pinyó, però aquests de coco a nosaltres ens agrada molt i no poden faltar per Tots Sants. Aquesta recepta pot ser la base per a fer panellets de coco –boletes- , però qui ja tenim una certa edat recordarem unes muntanyetes de coco que a casa anomenàvem coquets i que els menjàvem tot l'any, fins que van anar desapareixent dels forns i de les pastisseries. Així que aquesta entrada té dues finalitats, una és donar a conèixer uns dolços molt vinculats a la castanyada com una festivitat en terres catalanes, ja que Halloween és quelcom que s'ha posat de moda però que és ben forània a la nostra tradició, i una altra és la recuperació d'una forma de dolç desaparegut del nostre quotidià, com d'altres..., qui no recorda els llacets...?
Ingredients: (unes 25 unitats)
o 100 g de coco ratllat
o 100 g de sucre
o 1 ou
o Raspadures d'una llimona
o Làmines de pa d'àngel (opcional)
Preparació:
Es barreja el coco ratllat amb els rovells d'ou, el sucre i les raspadures de llimona.
Es bat la clara dels ous a punt de neu molt fort -us podeu ajudar amb un xic de sucre-. Barrejar-ho amb l'anterior sense fer moviments circulars, ja és normal que el punt de neu baixi una mica en barrejar-ho.
Preparar una safata de forn que cobrirem amb les làmines del pa d'àngel –en cas de no disposar-ne fer folrar la safata amb paper de forn- , i amb la massa anterior moldejarem unes boletes que acabaran en forma de muntanyes, i anar-les col·locant al damunt del pà d'àngel però bastant separades entre elles perquè amb la cocció augmenten i s'expandeixen.
Col·locar la safata al forn molt calent i no cal gaire estona perquè couen ràpid, després gratinar-ho per a què agafin un color daurat, de vegades no cal ni gratinar.
Quan s'enretira del forn deixar refredar els coquets i un cop freds es treuen i es retalla el pa d'àngel fins quedar només com la base del coquet.
Suggeriments:
També podeu banyar-los amb xocolata fosa, quan els coquets estan freds i deixar que la xocolata es solidifiqui.
Us aconsellem prendre amb els coquets una mica de mistela, moscatell o vi ranci, que sempre acompanya bé una sobretaula.
El pare es feia portar el vi de Gandesa amb un recader durant anys i anys, així que als àpats no mancava mai el porró a taula (us heu fixat que ara el porró no surt de l’àmbit domèstic molt restringit o quan s’exhibeix és per motius turístics per typical, en canvi fem cua per adquirir un decantador de vi, però ben mirat, ¿el porró no ho és ja, un decantador...?).
Dèiem del pare. En dissabte o en diumenge, ens preparava l’esmorzar: escalivava tomàquets madurs, albergínia, pebrot vermell, coïa arengades a la brasa, esmicolava el tomàquet i l’arengada, i amb el pebrot i l’albergínia en feia tires, ho barrejava tot, després un bon raig d’oli i ens ho oferia amb llesques de pa de pagès. A la taula d’aquell esmorzar no mancava ni les olives mortes, ni el porró, ni el raïm moscatell, quan n’era el temps, o qualsevol peça de fruita la resta d’any.
Aquest era el nostre esmorzar els caps de setmana, amb el temps i per motius de salut del pare es va suprimir l’arengada. No va ser fins uns anys més tard que vam saber que el pare havia adaptat un dels plats per antonomàsia terraltenc: la CLOTXA.
Ell havia suprimit els alls i la ceba escalivada perquè no ens agradaven però n’havia afegit dos: els pebrots i les albergínies, i també havia modificat la ració de pa, primer perquè no ens calia tant de pa a l’esmorzar d’un dia festiu i segon perquè la clotxa s’ha de poder menjar sense plat.
La clotxa és l’esmorzar característic de l’època de la verema, quan en les mateixes finques s’amaneix un foc i es prepara en el moment la clotxa. No són poques les meravelles gastronòmiques que tenim a la cuina catalana fruit de llargues jornades de treball, vam veure el cas del Cim i Tombadels pescadors de Tossa de Mar, i aquestes formes de vida perdudes que ens han llegat plats magistrals a la nostra cuina.
Avui en dia s’organitzen actes populars al voltant de la clotxa a poblacions de la Terra Alta i de la Ribera d’Ebre, actes que compten amb patrocinis públics i privats i que exigeix molt voluntarisme per part de l’organització de l’event. A tots ells gràcies per l’esforç, la dedicació i la il•lusió.
Si es té la sort de tenir família o amics a la comarca podrem disfrutar de la clotxa extemporàniament als actes populars, per això demanem als restauradors de la comarca que incorporin la clotxa a la seva carta, i òbviament tants d’altres plats, -que de la gastronomia terraltenca ens en ocuparem en un altre escrit-, perquè començarà a ser signe de normalitat identitària i singular, que no deixa de ser un atractiu per determinat tipus de turisme selecte i gurmand. Amb això no pretenem dir que es descartin els plats d’autor o més innovadors, poden conviure perfectament tradició i innovació.
Mentre la nostra petició no sigui atesa us donem la recepta i fem una relació de les poblacions que organitzen menjades populars de clotxa:
Recepta
Ingredients: (per a 4 persones)
2 pans de pagès
Tomàquets de penjar
4 arengades* (mireu les notes)
1 ceba gran
1 cabeça d’alls
Oli d'oliva
Sal
Olives (optatives)
Preparació:
S’escaliva el tomàquet, la ceba i la cabeça d’alls, es couen les arengades a la brasa. Mentrestant es talla el pa de pagès per la meitat i es buida la molla. S’esmicola el tomàquet i l’arengada després de netejar-la i es fica a la crosta del pa de pagès, se li afegeix els alls i la ceba al gust. S’amaneix amb un bon raig d’oli d'oliva i es tapa tot amb la molla de pa que havíem retirat.
Suggeriments:
Es poden colgar unes olives a la cendra de la brasa i menjar-les acompanyant la clotxa.
Els traguets de vi són imprescindibles i fer xerricar el porró és el súmmum.
Notes:
* Hi ha que no posa arengada i utilitza baldanes (botifarrons de ceba o arròs) o cansalada virada.
Si el foc i les seves brases són de sarments de vinya ja podreu dir que més genuïna no mengeu la clotxa.
Més endavant us parlarem d’un plat similar de Xerta: la fogasseta, que varia en els ingredients i en l’època de l’any que habitualment es menja.
Atesos els comentaris que s'efectuaven a la nostra recepta del Petit Suís, que la fotografia no resultava agradable a la vista, hem decidit de canviar-la per aquesta més amable.
lql by maragdis. Aquest bloc està sota una llicència de Creative Commons. Es pot fer ús d’ella sempre i quan no sigui per finalitats comercials i S'ESMENTI LA SEVA AUTORIA.
