Traduex-m'ho al:

Mirela i Marc ;)

La masterclass de Arán Goyoaga, Cannelle et Vanille



Que levante la mano quien en este mundillo gastroblogger no conoce el trabajo de Arán Gogoaya, Cannelle et Vanille, uys....!!!! que no veo ninguna mano levantada!!!!

Este año la organización del festival Film & Cook tuvieron la genial idea de hacer venir a Arán Goyoaga para que impartiera una sesión de Fotografía gastronómica (de hecho fueron dos, una el sábado 8 de noviembre y otra el domingo 9) en la Cineteca Matadero en Madrid.

Veréis, tengo complejo de ser una patita fea en materia fotográfica, sobretodo cuando fotografío para mi blog (cuando me halagan por alguna de ella me ruborizo, hasta mis canas se ponen rojo carmesí), he seguido cursos presenciales y on line, con gente genial: Mercè Dalmau (Taller de fotografia), Martí de 365mm, Luisa Morón (The School - Luisa Morón Fotografía), Raquel Carmona (junto a Luisa Morón imparten los talleres creativos de Balance de Blancos); pero soy muy zoquete y estoy peleada con el modo manual de mi reflex, mi objetivo no deja de bucear dentro del plato de sopa, el escenario y props huyen despavoridos, no domino la técnica... vamos! que en mi informe académico aparece en mayúsculas “No Progresa Adecuadamente” y las orejas de burro y calabazas las colecciono. Me siento más cómoda cuando fotografío con mi android porque entonces tengo la excusa perfecta...! la foto está hecha con el móbil... Lo sé, lo sé! me traiciona la impaciencia y la pereza y acabo disparando mucho lerele sin ton ni son y luego tengo que elegir a “aluquihaya!”. Uno de los grandes secretos de Arán Goyoaga, y la primera en la frente! Trabajar, trabajar, trabajar y continuar trabajando!

La oportunidad de poder asistir al curso de Arán Goyoaga me ilusionaba tremendamente porque me parecía que podía significar un espaldarazo y una fuente de inspiración, oir y ver trabajar a una de las grandes en fotografía gastronómica -y que a tantísima gente ha inspirado- era un caramelo demasiado goloso en la boca de un niño.

Y ya os avanzo que el caramelo fue exquisito de principio a fin. Y si por eso fuera poco, tenía un gran aliciente más! conocer en persona a mi queridísima Rosa, de Quocinando, una mujer todo corazón, con un sentido del humor que paqué! y de la que admiro su enorme tenacidad y capacidad de trabajo... Así que Rosa desde Salamanca, y yo desde Barcelona, y por un día, íbamos a Madrid! al curso de Arán Goyoaga..., hiperventilación! hiperventilación! No dolieron prendas levantarse a la 4 de la mañana para coger el primer AVE a Madrid... hahahahahahahahaha.

Del contenido del curso únicamente puedo explicar maravillas, aunque la organización nos hizo ir un poco mucho a toque de pito. Arán tiene una gran capacidad de crear sinergias positivas. Sus explicaciones eran claras y lúcidas, sin aspamientos ni florituras de elocuencia, la técnica la tocó de soslayo y en los aspectos sobre su manera de trabajar. A mí me embelesó por completo su filosofía de trabajo, su sensibilidad, en cómo se inspira, en cómo estudia la luz, en cómo con cuatro cosillas hace una fotografía exquisita, elegante y emocionante, a la vez que ha ganado un merecido reconocimiento por su trabajo.




Con el móvil, y borrosa, pero me gusta por el movimiento ;)



Verla después en acción fue estupendo... Creedme cuando os digo que dispuso de una crema de boletus tan poco agraciada! y poco fotogénica y de un color que haría huir hasta las ratas y que con unos pocos gestos, 4 ingredientes y una luz estudiada sacó una fotazo que hace exclamar: me la quiero comer! Y si digo que esto es magia que nadie se atreva a contradecirme! Sé que hay mucho trabajo y recorrido profesional detrás, sé que hay el ojo entrenado e instruido, pero yo vi magia en sus movimientos, en sus gestos, en los planteamientos y una capacidad admirable de unos pocos elegidos: hacer las cosas realmente fáciles con tanta naturalidad, aunque no lo sean!




La jornada fue memorable en todos los sentidos, porque al final no sólo coincidí con Rosa, sino que me reencontré con mis profesoras Luisa Morón y Raquel Carmona, y pude conocer a Patricia de Dime que es viernes, Virginia de Sweet & sour, Patry de Sabores y momentos, Laura de Because gastroblog y otras asistentes que no tienen blog pero que comparten las mismas pasiones que nosotras.

Me llevo grandes recuerdos. Como tangibles:un diploma de asistencia (mira que si hubiese sido de competencia me volvía con un carretón de calabazas) y libros autografiados; como intangibles (e insuperables): conocer al fin a Rosa que es doblemente mejor de lo que me la imaginaba, esos reencuentros y poner rostro a bloggers que sigo, ese compartir un día cargado de energía positiva, de complicidad, de preguntas y respuestas, de sensibilidad, en definitiva, un día oficiado por una maestra de ceremonia de lujo: Arán Goyoaga.



compartiu la recepta:
|

Napoleó tenia 100 soldats... Un pastís commemoratiu amb les Cooking Challenge


És un fet indiscutible que les croquetes de la mare de cadascú són les millors..., excepte quan les croquetes són de la mare catalana, perquè aquí ja no són ni bones ni dolentes, directament es poden insultar de la manera més impune, però això s’ha acabat!!! 
Ho prometo pel Timbaler del Bruc!




Aquest mes va triar el repte l’estimada Mercè i ja us ben bé dic que va ser un gran repte: Pastís per a grans celebracions amb un ingredient d’aquesta tardor. El pastís commemoratiu el vaig tenir clar des del primer moment, el
Pastís Napoleó

Un pastís originari de Rússia que es va oferir al tsar per celebrar la desfeta, derrota i retirada de la Grande Armée de Napoleó, els romanents de la tropa francesa van ser delmats i foragitats definitivament el 14 de desembre de 1812, si voleu saber més podeu clicar aquí on també s’explica com a la vora de  2.000 mercenaris espanyols arrenglerats amb les tropes franceses es van passar a les files russes per obtenir la gràcia del tsar Alexandre I. La forma originària del pastís és triangular emulant el barret del Napoleó.


Ara quedava resoldre l’ingredient de tardor que requeria el repte de la Mercè ja que el pastís no en porta cap que sigui pròpiament de la temporada i avui essent dia 10 de novembre, l’endemà del 9N, l’ingredient que hi afegim és una nota històrica de com els catalans (1808) vàrem vèncer la invasió francesa quatre anys abans que els russos (1812), la llàstima és que per a nosaltres no corrien temps favorables per a celebrar res...

“La importància de les batalles del Bruc és que van trencar amb el mite de la imbatibilitat de l'exèrcit de Napoleó.

El Diari de Manresa de 26 de setembre de 1808 explica els fets d'una manera (només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, artilleria ni cap militar que els dirigís...) que seria l'embrió de la creació de la llegenda respecte a la lluita d'un poble desarmat enfront del gran exèrcit invasor.”
               De l’article on line Timbaler del Bruc

La llegenda del Timbaler del Bruc neix d’aquests fets històrics i perquè el so del tambor que percudia un soldat català es va accentuar tot reverberant en les muntanyes de Montserrat i això va confondre l’exèrcit de Napoleó fent-lo creure que el número de soldats catalans era molt superior al que realment era. El 14 de juny de 1808 vàrem vèncer els francesos. El 9 de novembre de 2014, amb casserolades preliminars, i amb la participació ciutadana pacífica hem tocat el tambor i aquest ha reverberat a les muntanyes de tot el món.

Avui, els catalans som portada de diaris reputats i seriosos a tot el món, en portada!

Aprofito des d'aquí per felicitar a tots els voluntaris que ahir es van bolcar amb cos i ànima, per a què puguessim decidir lliurement participar o no en aquest procès, que tot anès com oli en un llum i felicitar-nos que siguéssim capaços tots plegats d'una lliçó de maduresa cívica que internacionalment ha estat molt ben valorada!

Anem cap a la llepolia, que es menja millor i més dolçament amb aquestes bones notícies... A casa no som gaire llaminers però aquest pastís ens va agradar molt per l'equilibrat de sabor i perquè resulta molt agradós a l'hora de menjar-lo. El que més ens va sorprendre va ser que portés com a ingredient vinagre a la massa... sí sí! heu llegit bé! vam seguir la recepta del bloc Lemon & Limon, i que està molt ben explicat amb el pas a pas.

No deixeu de visitar les suculentes propostes del què celebren i com ho celebren de les:






compartiu la recepta:
|

Trufes de xocolata al vi negre #festadelvi #Gandesa


In memoriam de l’Anna G.


Van ser tants anys i tantes coses viscudes juntes de les quals només vull guardar tot allò de bo que va significar conèixer a l’Anna G.

Érem tan joves! La recordo encara amb trenes o amb la cabellera abundant deixada anar. Sempre traient la punta a tot: des de disfressar-nos i passejar Rambles amunt i Rambles avall, tot entrant a les botigues de souvenirs i demanar que ens posessin un quilo de tomàquets, o aturades al bell mig de les Rambles mirant el cel i veure com els transeünts també s’aturaven i miraven a veure que guipaven i que ens tenia tan entretingudes, i si diem la veritat era veure com queien a la trampa els pobres incauts... hahahahahaha picaven com a passerells!

La vegada que vaig passar autèntica por va ser quan em vaig assabentar que estava al comitè organitzador del meu comiat de soltera!!! Em van preparar una gimcana que va resultar la mar de divertida (però tenint amplitud de mires i esquena ample però! hahahahahaha). L’Anna anava proposant activitats i la resta de companyes li deien que era molt fort i gros i ella els contestava: No coneixeu a la Maragda com la conec jo! Aguantarà això i més! hahahahahaha i era ben bé veritat! (algunes perletes de la gimcana: fregar el restaurant on vam sopar... comprar productes frescos per una amanida a les 2 de la matinada i haver-la de vendre a Canaletes... tot això vestida com una miserable! si és que van fer un concurs intern a veure qui portava la bata més desastrosa amb la que m’havia de passejar...!).

L’Anna estimava Gandesa, així que aquest vídeo de les Terres de l’Ebre i Costa Daurada li hagués emocionat tant com a mi...


A l’Anna li agradava cuinar i compartia generosament les seves receptes, aquesta és una d’elles i és tan fàcil de fer que encara podeu fer aquestes trufes per a la castanyada. Esperem que us agradin! com ens ha agradat tenir aquest record i pensament de l’Anna.

Ingredients:
  • 200 gr d’avellanes picades sense torrar
  • 200 gr de xocolata en pols (que sigui de bona qualitat!)
  • 100 gr de mantega fosa
  • 1 rovell d’ou
  • ½ got de vi negre DO Terra Alta (l’Anna posava conyac)
Preparació:
  1. Desfer la mantega i un cop fosa, posar tots els ingredients i triturar-los amb un braç elèctric o un altre estri fins fer una pasta.
  2. Si la pasta que se us fa no és prou modelable ho podeu posar una estona a la nevera.
  3. Ajudats amb una cullera anar agafant porcions que vinguin a ser una mica iguals i fer-ne boles.
  4. Es poden arrebossar de cacau en pols, com aquestes, però també de fideuets de xocolata, sucre llustre, anissos de colors...
  5. Queda molt guapet presentat en càpsules de paper rissades.

Aquest cap de setmana us esperem a Gandesa, que és la 27ena. Festa del Vi i hi ha moltes activitats, així que si mai heu estat ja esteu tardant!

Petita nota de producte local: ¿sabíeu que el 80% del que consumim en packaging de pastisseria, blondes, càpsules arrissades,... es produeix a la zona?

Us deixem el cartell de la Festa del Vi... (si cliqueu a la imatge hi accediu)


També us deixem les nostres receptes de panellets que hem publicat en anys anteriors:

I us suggerim dos llibres per a què conegueu millor què és la CLOTXA i és el plat que podreu menjar aquest diumenge ;)




compartiu la recepta:
|

Paradís per a gastroblogers: anem de compres de props, reflexions i alguna sorpreseta final...




No fa gaires dies amb unes bones amigues ens vàrem penjar la bossa al coll i ens vàrem aventurar a la recerca de tresors –ei! gastroblogers! estem parlant de props!-, per primera vegada ho fèiem fora de la ciutat de Barcelona. Així que de bon matí vàrem agafar un tren fins a Massanet (déu! quina remaleïda estació destartalada i perduda a les conximbambes i quina carretera de ziga-zaga per arribar-hi!) on ens venia a cercar en cotxe una de les amigues, i des d’allà -entre riallades, bromes i conversa- vam arribar a les afores de La Bisbal d'Empordà, concretament davant d’un edifici tipus nau industrial, molt modern, que anunciava serveis d’hosteleria, es tractava de Pordamsa.


Teníem una breu referència que es dedicaven al sector del parament de taula i cuina per a l’alta gastronomia però que venien al detall a particulars i que també disposaven d’una petita zona outlet on es poden trobar a bon preu peces per als estilismes fotogràfics, o no...

Quan van saber que érem gastroblogers ens van tractar a cos de rei i ens van atendre en totes les preguntes i requeriments que els fèiem, i entre el que ja vislumbràvem des de la recepció i l’emoció de tal descobriment de debò que semblàvem metralletes i que ho volíem saber i veure tot de cop, i no només van tenir santa paciència sinó que no ens va mancar en cap moment el tracte amabilíssim, amb una disposició encomiable i un somriure franc, i ja només per això dóna gust anar-hi.

Un cop vam passar a la primera sala -la del parament de la taula- per poc que no em vaig sentir com Alícia al país de les meravelles... Si us dic que ens vam tornar loques, anant amunt i avall, mirant peces, preus, comentant-nos les unes a les altres: mira això, mira allò altre, ¿et sembla que em quedi això o allò altre que he vist abans? no us exagero gens i crec que em quedo curta.


Potser m’he d’aturar aquí un moment per agafar aire i que us expliqui alguna cosa del per què de tanta emoció.

Fa molt de temps que m’adono que no sóc una gran ni bona fotògrafa, que no tinc un estilisme depurat a l’hora de presentar plats si no que més aviat tendeixo a ser patoseta i descurada, sé -i em consta- que cuino bé i això no sé transmetre-ho prou bé a l’hora de publicar les meves receptes, m’hi esforço però no acabo de reeixir... Per una altra banda (i a molts de vosaltres us haurà passat com a mi) que m’he gastat una fortuna en plats, platets, drapets i galindaines diverses que estan més à la page en aquest món que -no ens enganyem- també es sotmet a les modes de tal casa, o marca o..., i així anem acumulant peces soltes, quasi bé com a drapaires de props (i qui no ha saquejat el bagul de l’àvia en recerca d’aquelles forquilles rònegues o d’aquelles copes de cristall tallat que aixequi el dit!).

Trobar peces singulars, belles per si mateixes i de bon gust, allunyades d’aquelles que encara  que també puguin ser belles estan i són tan repetides bloc rere bloc com a clons: plats de tal marca, coberts de qual, drapets de pasqual... és extasiant de debò! Amb el plus que si aconsegueixo millorar la meva tècnica fotogràfica i afinar els meus estilismes puc oferir un plus distintiu que també m’abelleix i em motiva a continuar amb el bloc, i sense haver-me d’arruïnar tant!




Però! darrera de tot això també hi ha aquella cosa de formigueig quan tens convidats i esperes que el que els ofereixes els agradi i plagui i fins i tot aplaudeixen de tan bo com ho troben, però si a sobre ho presentes d’una manera més curosa i amb gràcia tot flueix més... i no ens enganyem! per on primer entra el menjar és pels ulls! (no fa gaire una bona amiga em feia una observació summament intel·ligent que m'ha fet reflexionar per força –era d’una coca de cireres que havia fet, aquesta però amb cireres naturals-, i venia a ser una cosa així: la coca era tan poc fotogènica pobreta que si es veia en el bloc passaria sense pena ni glòria quan en realitat era una exquisidesa) i aquí està el quid de la qüestió! No em malinterpreteu! no sóc ni ambiciosa ni tinc afany de protagonisme però sí que m’agradaria apropar les experiències –de moment allunyades- que el que passa a la taula del meu bloc sigui més acorde amb el que passa a la taula de casa meva, i que qui vingui s’hi trobi a gust i vulgui tornar a visitar el bloc, i que no sigui per cortesia només o per tornar-me visites de compromís.

Ara que ja us he fet voltar pels Cerros de Úbeda tornem a La Bisbal d’Empordà, a l’empresa Pordamsa, ells són fabricants i les seves col·leccions són d’ensomni, encara que també tenen articles d’altres fabricants relacionats amb la restauració. Vesteixen les taules de més d’un i dos i tres cuiners amb estrella. Són especialistes en porcellana d’alta gamma resistent a la temperatura (però compte! que no es pot posar al foc viu, ens van insistir...). Els dissenys són acurats i estilosos, amb molt de gust, i també arrelats a la terra, al bosc, al mar, als estanys, a la vinya, al sotabosc, en definitiva, els seus productes són tan planians que semblen llenços on pintar el menjar.


Deixo la poesia per als poetes i seré totalment prosaica perquè a hores d’ara estareu pensant: ja! i de pasta què? Barat no hi ha res... però us faré els números ràpidament! veureu com paga la pena fer una escapada... Si per fer-li una foto a un capqueic (o 5) coronat d'escuma d’afaitar en:
  • un platet de postres tal (de 15€ a 25€)
  • amb un drapet qual (entre 7€ i 15€)
  • amb la cullereta de metacril·lat pasqual –i ja només en poso una- (de 7€ a 12€)...
Ja portem gastats entre 29€ a 52€ (i ja no compto la tasseta desenfocada del fons ni amb els bols apilats tampoc)... doncs val molt la pena...

Vaig comprar: 
  • 2 plats, un d’ells de porcellana mate, absolutament deliciosa!
  • 1 graelleta de presentació
  • Una escorredora mini de fregidora, també de presentació
En total no va arribar als 50€ i perquè em volia contenir però és que ho gaudirem a casa, a la taula, amb les persones que estimo, i no quedaran apilats per a sessions fotogràfiques únicament, no sé si m’enteneu... perquè reconeguem-ho! ¿de què ens serveix gastar un dineral en props i després menjar en una vaixella duralex?


Les dades de l’empresa són:

C-66 Km 5,5
St. Climent de Peralta - La Bisbal d’Empordà
Telèfon: 972 634 175
Correu electrònic: pordamsa@pordamsa.com

Ens van comentar que dissabtes tenen obert tot el dia i els diumenges pel matí també.

*****************

Però encara no he acabat...

El dia va començar fantàstic... sobretot la trobada amb les amigues, l’aventura, la visita a Pordamsa i mancava que dinéssim en un lloc on poder parlar tranquil·lament. Teníem taula reservada al Restaurant Bo.Tic, del xef Albert Sastregener, que compta amb una estrella Michelin, i aquell àpat va acabar de tancar el cercle de la felicitat...


He menjat bé a molts llocs, molt rebé en altres, he provat la cuina tecno-emocional, he tingut experiències gastronòmiques interessants i boníssimes i que he gaudit molt... però l’àpat al Bo.Tic va arribar a un altre nivell, hi va haver una conjunció sensorial inesperada alhora que evocadora i amb clicades d’ullet divertides. Vaig trobar sensualitat, divertiment, però també: coherència i continuïtat ¿no trobeu que sovint fem un bon àpat i que cau a les postres? doncs això no va passar...



Em vaig trobar sentada a les tardes d’estiu de la meva infantesa, a Sant Pol de Mar, quan anàvem a esperar les barques dels pescadors que arribàvem i, amb les xarxes encara embullades, els compràvem les paneres de peix i marisc; o quan les meves amigues i jo ens entreteniem pastant amb fang uns medallons que, un cop assecats al sol, els acoloríem amb aquarel·les per vendre’ls en un calaixó al carrer; o les passejades fins a Sant Cebrià de Vallalta, tot recollint mores i olorant les aromes boscanes de l’estiu, mentre les persistents cigarres no emmudien en tot el camí.



Els plats del Bo.Tic tenen aquesta bonior i coloració de l’estiu i de l’infantesa, i –com no!?- d’aquella innocència crèdula i amable que confia que la infusió de marialluïsa en flor que prepara l’àvia -i que endolça amb un toc de mel- farà passar el mal de panxa..., ni ho dubteu! el fa passar!


Ara em podria plànyer que tardaré temps a veure a aquestes amigues però em quedo amb tot això que us he explicat, amb aquestes gustoses vivències compartides...

Ctra. C-66 Girona - Palamós, Km 11,5 
Corçà
Telèfon: 972 63 08 69
Mòbil: 663 90 12 08


compartiu la recepta:
|

I qui s'emporta el gat a l'aigua del sorteig és...




Després de tancar el sorteig del meravellós llibre de la Sandra Mangas, Polos y Helados, -que us vam anunciar aquí per celebrar els 50 reptes de les Cooking Challenge- hem procedit a fer el sorteig de rigor amb el programa Sortea2, la llista completa i enumerada de les persones que van deixar comentari és la següent:

  1. Manu
  2. Fem un mos
  3. Quo
  4. Ly
  5. Ismene
  6. AlexandraIbanez
  7. Lourdes Santos
  8. Mª José-Dit-i-Fet
  9. Lídia
  10. Elvira
  11. Núria
  12. Raquel
  13. angels
REDOBLE DE CAMPANES!!!!

Tatxan!



  • 3. Quo

Enhorabona QUO!

Ens posem en contacte amb tu en privat fer-te arribar el llibre
Esperem que el gaudeixis molt!!!


compartiu la recepta:
|
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Estadístiques