Sé que us tinc abandonats però les Cooking Challenge no podíem fallar en aquest dia, el Dia Mundial del Pa. Em tocava triar la recepta i feia molt de temps que aquest pa em tenia encisada..., quan dino al Restaurant Ninus trobo al menú Provolone amb Tunnbrød torrat, també podria acompanyar un hummus...
Aquest pa escandinau de nom tan incomestible per als mediterranis, Tunnbrød, es coneix com a pa polar, no es difícil de fer ni de bon tros i habitualment l'empren per a fer preparacions enrotllades com ara aquesta amb salmó fumat. La curiositat d'aquesta recepta és que el Tunnbrød es pot coure en una paella o al forn. Hem seguit les indicacions dels ingredients i de la preparació d'aquesta recepta.
Ingredients:
300 gr de farina de blat
150 gr de farina de sègol integral
1 sobre de llevat sec de forner
200 mg d'aigua tèbia
4 cs(1)de crème frâiche (en el seu defecte un iogurt grec)
2 cp(2) de mel
1 cc(3) de llavors de fonoll o comí (nosaltres no en vam posar)
1 cc de sal
Preparació:
Barregen la farina de blat i la de sègol, les llavors i la sal i vam barrejar bé.
Hi afegim el llevat i la mel i bona part de l'aigua.
Quan la massa s'uneix s'hi posa la crème frâiche i l'aigua de mica en mica fins que comenci a posar-se enganxosa.
Amassar durant 10 minuts i deixar-la reposar tapada amb un drap humitejat, i en un lloc càlid, durant 1 hora.
Partir la massa en 8 porcions i les aplanem amb l'ajuda d'un corró que quedin en un diàmetre de 18 a 20 cm i les punxem per la superfície (amb una forquilla, amb un escuradents,...).
Si es cou al forn:
A molta temperatura molts pocs minuts, dependrà de cada forn, però estem parlant de 2 a 5 minuts.
Si es cou en una paella:
No engreixar la paella i a foc moderat es cou primer per la cara punxada i s'aprofita per punxar l'altra banda i només coure un minut i mig per cada cara.
Nosaltres fem porcions i les torrem al forn fins que queden cruixents i daurades, i el Tunnbrød també l'aprofitem per fer determinades sopes torrades, però aquesta serà una altra entrada... ;)
Notes:
(1) cs: cullerada sopera
(2) cp: cullerada de postres
(3) cc: cullereta de cafè
No us oblideu de visitar les delicioses propostes de Tunnbrød de les:
Aquí tornem, com cada mes i convocatòria de les fantàstiques Cooking Challenge. Aquest mes li tocava triar a la gran Quo de Quocinando: Un Casatiello napolità, i com no! ben documentat, però veureu, nosaltres com les cabres, que sempre tiren al monte... hem fet una adaptació entre Charro-germano-napolità i de pim-pam-pum fuego... El forn no ens va gens catòlic i esmerçar tantes hores en la preparació perquè el forn nostre, que té vida pròpia, fes el que li sortís del tete doncs ens feia especialment ràbia, però és que tampoc volíem deixar de provar fortuna... vaja! vessant optimisme pels quatre costats! ;)
La veritat és que ens va sorprendre molt gratament i va desaparèixer en un obrir i tancar d'ulls, tot i que el vam fer petitó, però és d'aquelles receptes que repetirem, de segur, i també us hem de dir que per primer cop hem fet una massa pastada completament a mà, si més no a casa... Diem que és Charro-germano-napolità per les variacions que hem introduït amb els ingredients que l'enriqueixen, el Napolità porta salami del mateix origen, formatge provolone i ou dur, -si no porta ou dur és casatiello, però no napolità-. Nosaltres vam improvitzar una mica: vam posar un magnífic xoriç farinato (Rosa, és en honor a tu!), salsitxa de frankfurt (eps! de la bona!!!!), formatge provolone i ou dur..., i em comptes d'aigua vam fer la massa amb cervesa... BRU-TAAAAAAAAL!
Ens col·loquem el davantal i anem per feina!
Ingredients:
50 g de cervesa
20 g de llevat fresc
100 g de farina de força
12 g d'oli d'oliva
Pessigada de sal
Enriquiment:
Daus de xoriç farinato
Daus de salsitxa de frankfurt
Daus de formatge provolone
1 ou cru
Salmorra de l'acabat final:
Oli
Grapat de sal gruixuda
Aigua
Preparació:
En un bol posar la cervesa, l'oli i el llevat fresc desgrunat i remenar un moment, afegir la farina i el pessic de sal. Amassar-ho dins del bol com fent pessigades, quan la massa comença a tenir una mica de consistència afegir els daus de farinato, frankfurt i provolone, i acabar d'amassar fins que noteu que la consistència de la massa és elàstica.
Posar la massa en el mateix bol al forn, a una temperatura de 50º, durant mitja hora. Passat aquest temps emmollar-ho al gust o la forma desitjada i tornar-lo a posar al forn mitja hora més, a la mateixa temperatura, nosaltres vam usar per emmotllar-ho aquesta mena de safata de fusta que és apta per anar al forn i s'anomena panibois.
Passada l'estona pujar la temperatura del forn per a la cocció, i aquí us diem que nosaltres ho vam haver de posar a 250º, temperatura a dalt i baix (però a la part de dalt tapat amb una safata).
Netejar molt bé l'ou cru i incrust-ho a la massa i acte seguit pintar-ho tot bé amb la salmorra que haureu preparat barrejant els seus ingredients i sacsejant-los força.
Amb el nostre forn vam tardar al voltant dels 45 minuts en coure...
Si es menja calent és diví, es troba el formatge fos!!! però un cop fred també està per llepar-se els bigotis!!! Vinga animeu-vos a tasta'l que us encantarà...
No us oblideu de visitar les propostes de casatiello magnífiques i espaterrants que han preparat les altres CCh:
Nunca me cansaré de repetir que abrir un blog de cocina fue una de las buenas decisiones que he tomado en la vida: por las satisfacciones que me ha reportado, por la gente maravillosa que he tenido la oportunidad de conocer, por trabajar más codo con codo con algun@ de vosotr@s.
La acogida de estos dos sorteos ha sido tan espectacular como increible, y os aseguro que me hubiese gustado disponer de tantos ejemplares para tod@s y cada un@ de vosotr@s del libro y de plazas del Taller de Fotografía para obsequiaros absolutamente a tod@s, incluso me apena no poder complaceros...
Disculparéis también la tardanza en dar los resultados del sorteo, el disco duro de mi ordenador murió de muerte súbita y he podido recuperar parcialmente información del antiguo ordenador, ahora ya estoy algo tranquila y resignada pero inicialmente el cabreo fue monumental, tanto que mi pelo rizado se alisó de golpe con alisado japonés.
Bien, basta de cháchara y vamos a lo que interesa ;)
Me pondré en contacto con las 5 personas de forma privada para que podáis disfrutar de vuestro obsequio.
A l@s que la suerte no les ha sonreído:
El Taller de Fotografía del mes de septiembre dispone aún de alguna plaza y pronto se abrirá la matriculación del mes de octubre, el precio es realmente ajustado y módico (35 euros, como tomarse un café al día!!!), su pago es completamente seguro a través de la pasarela de Pay-Pal. El curso es on-line y se imparte en 3 idiomas: catalán, castellano e inglés. Hay teoría y sesiones prácticas asequibles incluso para una negada como yo que para encontrar el botón del disparo tengo que consultar el manual de instrucciones de mi cámara... Yo también haré el curso y será un placer compartir con vosotr@s esta experiencia, así que animaros! como tomarse un cafelito diario con amig@s virtuales...
El libro La cuina de la Terra Altaestá en catalán y ya se encuentra disponible en algunas librerías de Barcelona, disculpadme pero entre los datos missing del ordenador perdí el correo electrónico donde constaba la lista de librerías, así que mientras la editorial no me reenvía el correo, la única librería que recuerdo a voz de pronto es Les Punxes, así que cuando tenga una información mejor actualizaré la entrada para que se pueda adquirir el libro... El precio del libro es muy razonable: 20 euros, una minucia pensando que han trabajado durante 5 años recopilando cerca de unas 200 recetas, unas pocas conocidas, otras sorprendentes..., y el estudio etnográfico que le precede.
Actualización de librerías dónde poder adquirir el libro en Barcelona:
* Les Puntxes (Roselló 260) * Cap i Cua (Torrent de l'Olla 99) * Etcètera (Llull 203) * Clau de Volta (Passeig Maragall 84) * Rocaguinarda (Xiprer 13)
Otrosí digo:
Que jurídico ha quedado!
Sabéis que este blog no es proclive a hacer publicidad, no nombra marcas, ni tiendas, ni restaurantes, etc. pero he tenido una experiencia tan maravillosa que la quiero compartir con vosotr@s.
A principios de año asistí a un curso de pan de Daniel Jordà, de La Trinidad Panes Creativos y me entuasiasmó, Daniel Jordàme pareció en aquél momento un hombre campechano, sin tapujos, didáctico y cercano, (tan didáctico que casi podría recitar las recetas que se hicieron, y de memoria!). Pues me reitero y triplico esa primera impresión... Recientemente he visitado su nuevo establecimiento de la Plaça Garrigó 5, en Barcelona, y ha sido un gustazo, he podido ver de primera mano como se trabaja, he amasado bajo la atenta observación didáctica de Daniel Jordà y he degustado sus panes que saben a gloria bendita (por ejemplo: uno de aceitunas verdes y otro de chocolate con naranja confida) que quitan el sentío!
Así que, Daniel: gracias por tu buena acogida, por toda la entrega con la que trabajas y el magnífico equipo que formáis, no perdáis nunca la alegría, la ilusión y la motivación porque como decimos en catalán: la feina ben feta no té fronteres ;)
Avui és el Dia Mundial del Pa, el World Bread Day i aquesta recepta, la primera que faig amb les meves mans i sense la panificadora, per fi! la dedico al meu parei a la Terra Alta que tant va estimar ell, com jo els estimo.
Avui trobareu a la xarxa molta informació sobre el pa, els seus orígens, costums, menes de fer i de menjar, anècdotes, fotografies i mil coses més.
Defujo l’erudició i us obro la porta a UNA INTRAHISTÒRIA DEL PA, FRUÏT DE LA FAM I LA PENÚRIA.
El meu pare era de Gandesa, de naixement i de cor. Va néixer a l’any 1934. La seva infantesa es va desenvolupar a cavall entre Barcelona i Gandesa, amb anades i vingudes amb un farcellet sota el braç. El seu pare acusat i empresonat per roig i la seva mare fent mans i mànigues per tirar endavant amb dues criatures ben petites. El meu pare era el germà gran i quan les coses anaven molt mal dades i les passaven ben magres, –massa sovint l'únic àpat diari consistia en unes escarransides pells de patata bullides-, el meu pare era enviat a Gandesa, a casa del germà gran del meu avi, l’hereu, que tot i la modèstia casalícia no mancava res més del que era necessari: aliments, aliments frescos, de l’hort, però era molt més del que podia oferir una Barcelona asfixiada, assetjada, habitada per rostres que s’endevinaven més pels sospirs que per les transparents formes humanes, excepte els quatre estraperlistes ben peixats que van lligar els gossos amb llonganisses. Era aquella Barcelona sorda i muda que maldava per menjar un pa fosc i dur com una pedra, el pa de la cartilla de racionament, mentre les vitualles procedents dels camps de la Torre Baró i del Prat eren confiscades pels burots (tan temuts pels pagesos!) extramurs de la ciutat.
El pare contava, i m’entristia tant! que quan arribava Gandesa tan famèlic, desnodrit i escanyolit, emmalaltia d'immediat. Allà feia tres àpats i berenar, ni que fossin frugals, i el cos li reaccionava amb unes nafres brutals! que el tio Miquel s’encarregava de netejar i guarir amb paciència i amorositat entendridora.
Comprendreu que vaig criar-me en una casa on la història familiar va marcar profundament la meva relació amb el menjar: Primer, mai es llençava res de menjar, així que sobre la cuina d’aprofitament hi ha pocs manuals dels que pugui aprendre gaire. I, segon, el plat es deixava escurat! s’havia de menjar tot! No hi havia escapatòria, ni subterfugis, ni excuses que valguessin.
Quan vaig tenir una mica de coneixement m’intrigava quelcom contradictori amb aquestes dues normes dietètiques de casa: el meu pare després de dinar (i només en el dinar) deixava un bocinet de pa. Més tard, amb estultícia i reprovació pel gest patern pròpies de la meva adolescència, li vaig preguntar al pare el per què d’aquelles sobres... La seva resposta em va deixar estupefacta, va ser una lliçó magistral: He passat tanta gana a la vida que aquest mos de pa que deixo vol dir que mai no en passarem, de gana. Avui hi ha pa a la taula que pot sobrar i demà també n'hi haurà.
M'he basat amb la recepta de les masses d'oli del Richard Bertinet, que com a neòfita de la matèria i amb la vostra vènia anomeno Sant Bertinet ;)
Ingredients per a uns 10 panets plans: ♥ 500 g de farina de força
♥ 20 g de sèmola gruixuda
♥ 15 g de llevat fresc
♥ 10 g de sal
♥ 50 g Oli d'oliva verge extra de la DOP Terra Alta, més un bon raig per pintar els pans abans i després de la cocció
♥ 400 g d'aigua (la recepta original en posa 320 g)
♥ Fulles fresques de romaní (opcional)
♥ Escates de sal (opcional)
Preparació: 1) En un bol ben gros posar la farina i la sèmola i esmicolar el llevat fresc amb la punta dels dits. Barrejar bé ambdós ingredients.
2) Afegir la sal i remeneu amb els dits de baix cap a dalt, és important que no interactui molt la sal amb el llevat.
3) Afegir l'oli d'oliva verge extra, i de mica en mica anar integrant l'aigua. Ens ajudarem a barrejar amb la rasqueta.
4) Quan tot s'ha integrat i malgrat que estigui pringós passarem la massa al marbre de la cuina on començarem a pastar la massa, sense enfarinar la superfície, i pastarem amb el mètode Bertinet, us adjuntem un vídeo amb els singulars moviments, primer lents i després amb més velocitat. El seu mètode integra molt d'aire i li confereix una esponjositat bàrbara.
5) Veureu que la massa comença a estructurar-se i tornar-se elàstica i suau, es despendrà del marbre i dels vostres dits amb facilitat.
6) S'arreplega la massa sobre ella mateixa, ben arrodonida, es col·loca en el bol es tapa amb un drap de cotó i es desa en un lloc tancat i sense corrents d'aire (el microones és un bon lloc, p. e.) i es deixa reposar mínim 1h, fins i tot 24h, si voleu una massa amb un punt més àcid. Augmentarà gairebé el doble del seu volum.
7) Es procedirà al plegat de la massa, però primer es retirarà del bol amb l'ajuda de l'espàtula intentant no trencar l'estructura que s'ha format. Enfarinar un xic la zona de treball. Es plega fent una espina dorsal ajudant-se dels dits i dels palmells i sense aplanar ni estirar. Així tantes vegades com vulgueu fer de llarga la massa.
8) Partir en trossos la massa, si els aneu pesant, us sortirant per un igual tots.
9) Anar agafant tros per tros i plegar-los sobre si mateixos fins a conseguir unes formes rodones. Per aplanar anar-ho marcant amb ditades, no estirar la massa.
10) Preparar 2 safates de forn amb paper sulfuritzat i pintar amb un pinzell la superfície d'oli d'oliva, tapar-ho amb un drap i deixar llevar durant 45', en un lloc sense corrents d'aire.
11) Destapar, tornar a ditar per estendre més la massa i que quedi més primeta, tapar i guardar durant 30' més.
12) Pintar amb pinzell les peces de pa amb l'oli d'oliva, i ja ho teniu a punt d'enfornar. També seria el moment de vestir amb complements els pans, amb el romaní i les escates de sal.
13) Posar a escalfar el forn prèviament a 250ºC, quan aneu a enfornar ruixar amb difusor d'aigua l'interior del forn, col·locar les safates i abaixar la temperatura a 220ºC.
14) En funció del forn i si us agrada un toc més o menys cruixent pot anar entre 8' i 15', en el meu cas van ser 15' més 8', i aquests darrers 8' amb grill i a 250ºC..., però clar! jo tinc una carraca de forn!
15) Treure del forn, passar els pans a una reixa i bo i calents pintar-los de nou amb oli d'oliva, fins deixar de refredar del tot.
Suggeriments:
És un pa suau, amb una crosteta lleu, ideal per menjar amb bons embotits i/o formatges, però també tot sol..., que vola!
Per si voleu congelar: Bertinet aconsella primer fornejar, millor que congelar la massa directament, i un cop freds embolicar els pans amb paper sulfuritzat i dins de bosses de congelació. Quan s'ha de menester es col·loquen al forn fred i s'encén a 200ºC, quan el forn arriba a agafar aquesta temperatura (estima que al cap d'uns 12' - 15') ja tindreu el pa enllestit per a menjar.
Aquí us deixo el vídeo del sistema de pastar:
Quan es parava taula a casa mai va faltar: el pa, l'oli, i el vi, i per descomptat! aquests dos darrers de la Terra Alta.
Dels errors aprenem, si no ho ha dit un savi, caldria assignar-ne l'autoria a algú de renom i lluentor...
Recordareu que vam fer el Pa dolça Elvira, oi? aquell primer cop devia ser la sort del principiant, perquè la segona intentona va ser un desastre:
* la massa va sortir rara * la massa s'enganxava com una lapa als ditets! * la massa no es deixava estirar ni a fums de sabatot * un cop posats el pernil dolç i el formatge emmental no hi havia manera de recuperar-ho * la massa tenia vida pròpia i feia el que li rotava
Però mireu, de perdidos al rio..., que diuen, i ja que l'havíem ben espifiat i teniem el forn calent, vam dir: aquí no es llença res, que sempre estem a temps...
Vam fer com vam poder uns munyocs a la safata del forn, i vam posar en pràctica quelcom que havíem llegit: espolvorejar aquelles amorfes coses que feien pena amb sucre humitejat per veure com es formaven unes dolces crostetes a la leprosa massa.
Vam haver d'estar pendents de la cocció perquè el pernil i el formatge sortien per tots els racons com cargols després de la pluja...
Moraleja:
No donar-se per rendits! el resultat no va quedar pas tan malament a la vista i de debó que estava deliciós... Et voilà!
Ostres! segur que deu ser un paparra de teleoperador per vendre naps o cols, i vet a saber si des de Japó... o serà un virus d'aquests de mòbils que s'activen en despenjar, però mireu, vaig tenir un moment tontet i vaig despenjar... Una veu simpatiquíssima que diu: Maragda sóc l'Elvira! jajajajajajajaja, des del gèlid país on viu, aquell que és on es congreguen tots els yetis. Em trucava per retar-me a fer una recepta conjunta, els bagels (ui! hauré de mirar que carantxus és això...), i jo més xula que ningú accepto, tenint el convenciment que m'en penediré...
En aquesta conversa em va dir que hi havia més implicades i que jo havia d'embolicar a dues innocents i càndides blocaires..., així que tota la colla de la pessigolla vam començar a intercanviar correus electrònics i ens hem constituït en el grup les Cooking Challenge, les més rumboses, marxoses, simpàtiques i tots els afalagacs inimaginables que vam cuinar aquesta presentació en societat, com filles de bona de família que som:
Hem rigut de valent, hem negociat, hem votat, ens hem implicat, hem intercanviat correus electrònics que la safata d'entrada s'inundava a cada segon i semblava que anava a petar jajajajajajajaja com una olla de grills, això sí! ben felices i cantaires..., així que ara ja podem dir qui som les Cooking Challenger, i com resa la cançó del Lluís Llach,
Venim del nord venim del sur de terra endins de la mar enllà:
El primer repte, ja us he anunciat que era fer bagels, vam intercanviar les receptes una de més senzilla i una altra de més complexa, vam acordar el dia de publicació et voilà!
Era el moment oportú d'independitzar-me de la pani, així que per la porta gran! vaig decidir fer la recepta complexa, sempre he sentit dir que el món és dels audaços, així que..., us poso la recepta escanejada del llibre El aprendiz de panadero, l'única variació que vaig fer, en un moment d'aquells d'inspiració rebel: l'aigua de bullir no li vaig posar bicarbonat, li vaig posar una gran cullerada de mel, no recordo on vaig llegir que ho fan a no sé on... I us afegeixo quatre coses:
1.- Feia més bona olor acabats de sortir del forn que de sabor, prometien més que cumplien..., però amb una mica de formatge cremós, salmó fumat i cogombrets recuperaven una mica la dignitat..., o amb el farciment que més us abelleixi...
2.- Aneu fins el final de l'entrada on veureu la foto d'una ambició...
3.- No us perdeu els reptes mensuals de les Cooking Challenge...
4.- No me'n penedeixo gens de formar part de les Cooking Challenge, respecte als bagels, això són figues d'un altre paner...
El meu germà i la seva xicota s'han comprat el pis, perquè volen donar el cop de cap que les parelles de vegades fem. Com ja sabíem als Nadals de la seva intenció vam procurar de demanar a la nostra llista de Tió quelcom que els servís per al seu nou projecte de vida i que els donés una bona escalforeta. Com no teníem molta idea de si encertaríem en matèria de decoració ens vam decantar per ser pragmàtics, així que el Tió, després d'alimentar-lo amb quilos i més quilos de mandarina, els va evacuar un flamant nòrdic de plomes, apte per a temperatures polars.
Clar, després ens van comunicar que es compraven el pis i vam decidir que els obsequiaríem amb algun regalet inaugural, i vam pensar que després d'un bon descans cal aixecar-se:
1r.- Amb quelcom que toca moooooooooooooolt els nassos, i cada dia, i en el millor moment...: el despertador (jajajajajaja ens maleiran els ossos cada cop que soni). 2n.- El bany, com ja el tenen completet, o els regalàvem la pasta dentifrícia o un gel de bany, o un aneguet que els faci companyia que els faci d’espelma... ;) 3r.- Després cal un bon esmorzar per retornar el bon humor: com són de menjar cereals per desdejunar-se i que millor que un tu-i-jo, a l'efecte: amb els seus bols, culleres i una gerra de porcellana, amb els seus estalvis, que em va robar el cor. 4t.- Com ens ensumem que no tenen gaire idea de cuinar: un bloc per anotar receptes d'ací i d'allà, més un recull de les nostres receptes editades, per si els fa mandra d'anotar i volen tirar d'arxiu. 5è.- També se'l acaba el xollo i veuran que el temps lliure s’escurça al màxim, una pràctica llibreta i bolígraf amb imants per a la nevera, per fer la llista de la compra setmanal, que també s'hauran d'organitzar i administrar aquest temps lliure...
Aquest dissabte hem fet la coneixença de les respectives famílies amb un vermutet al niu d'amor del meu germà i futura cunyada que molt probablement ocuparan cap allà Pàsqua, i per a l'ocasió m'ha fet molta il·lusió portar una petita manduca, que malgrat que sóc una negada de les farinetes, aquesta em surt acceptablement comestible, és el que jo anomeno Pa farcit Dolça Elvira, en homenatge a la Fada Elvira de Los cerezos en flor, ella l'anomena d'una altra manera però jo no vull conjurar a la Bruixa Anònima, que li entrava a la cuina a moure los tupins... Si no coneixeu aquest bloc de debò que és per a què el visiteu i el tingueu ben en compte, amb unes receptes estupendes, unes fotografies que parlen per si soles i que només els manca que facin oloreta, les entrades carregades de bon humor i simpatia. I per descomptat! només cal afegir que sóc molt afortunada d'haver conegut en persona a l'Elvira durant aquestes passades festes i és una dona fantàstica i extraordinària, és impossible no trobar-se a gust al seu costat ni mig minut, perquè cada 5 segons té unes ocurrències que només pares de riure quan comences a notar agulletes per totes les bandes i dius: para! para! para! Per cert, moltes felicitats pel dia de la teva onomàstica!!!!!! ;)
PD: Ben bé els déus es van conjurar contra meu, perquè en lloc de sortir el pa farcit Dolça Elvira, la foto que veieu és el primer que vaig fer i que em va sortir d'allò ben lluït, carantxus! que devia ser la sort del principiant, perquè aquesta vegada em vaig inventar una variació: els churrobollos, que s'editarà properament...
Anem, però, a la recepta de la felicitat:
Ingredients:
PER A LA MASSA:
o 450g d'amor (o farina de força)
o 1cc de picardia (o sal)
o 55g de comprensió (o mantega)
o 55g de respecte (o sucre)
o 2u de geni (o 2 ous batuts)
o 25g de passió (o llevat fresc)
o 150ml de tendresa(o llet tèbia)
PER AL FARCIMENT I ACABAT:
o 200g de pernil dolç
o 200g de formatge emmental
o 1 grapat de panses o prunes desossades, també dàtils sécs
o 1 ou batut per pintar la preparació
Preparació: 1. Amb un xorret d’aigua tèbia desfer el llevat, i posar-hi una culleradeta de sucre i una de farina, deixar-ho durant 10 minuts, Aixa comprovareu si el llevat està actiu o no, si no ho està caldrà que ho proveu amb un altre, Aixa no es fa malbé tota la resta d’ingredients, i ens evitem un disgust…
2. En un bol ben gros posar la farina de força i la sal, fer un forat al mig i afegir la llet i a continuació els ous batuts. Barrejar amb les mans i després batre-ho amb una cullera de fusta uns minuts, fins que la massa estigui llisa.
3. En un bol diferent mesclar la mantega pomada i el sucre i batre-ho també fins aconseguir una barreja clara i esponjada. Afegir el preparat del punt 1.-) del llevat i anar-ho barrejant amb la massa anterior a poc a poc, fins que el resultat estigui llis i elàstic, i es desenganxi dels dits, o de les parets de la màquina amassadora.
4. Cobrir el bol amb paper transparent o un drap humit i deixar que llevi durant 1 ½ h (aproximadament) en un lloc càlid –hi ha que usa el microones apagat perquè no hi ha corrent d’aire i té la mateixa temperatura durant el llevat-, en aquest temps ha de doblar la seva mida. Després colpejar la massa per treure-li l’aire, cobrir-la amb paper transparent i deixar-la al frigorífic tota la nit, així s’endurirà.
5. Posar a escalfar prèviament el forn a dalt i a baix a 200ºC, però els forns varien, amb el nostre hem anat entre els 180ºC al principi i els 200º del final.
6. Estendre la massa en el lloc de treball i repartir el pernil, formatge i altres de la vostra elecció. Recollir els quatre extrems i començar a enrotllar-ho de més lluny a més a prop, procurant que els costats restin segellats, talment com un braç de gitano. Col•locar-ho en una safata de forn folrada de paper adequat, i deixar tapat amb un drap ½ més per a què fermenti.
7. Passada aquesta estona envernissar el pa amb l’ou batut i enfornar la safata. Al cap de 30 minuts el pa està cuit. Cal anar vigilant i si es daura massa a mitja cocció tapar-lo amb paper d’alumini.
8. Quan es treure del forn es deixa refredar sobre un enreixat.
Notes: cc: cullerada de cafè # Nosaltres vam preparar la massa i la primera pujada amb ajuda de la panificadora, així que ens vam estalviar els punts 2, 3 i 4. # Si teniu dubtes per saber si el pa està cuit podeu donar petits copets i ha de sonar vuit.
De petita a casa fèiem el Tió, seguint aquest costum d'escatologia catalana tan nostrada, i com no volem perdre determinades costums..., encara que n'adquirim de noves preservem les antigues. Aquest any em vaig proposar alimentar ben alimentat el Tió, així que li vaig deixar al costat de l'arbre de Nadal moltes mandarines per a què no passès gana, i que a l'hora de la veritat estiguès ben fart i gros i fes ben fet el seu comès... hahahaha.
I guaiteu! ara no sé si si és que l'arbre de Nadal és màgic, o hi viuen uns follets que treballen de nit, però mireu en què s'han convertit les mandarines que eren per al Tió... i tinc un greu dubte: ¿al Tió li agrada la melmelada de mandarina? quin remei que em tocarà! li hauré d'anar palpant la panxolina, i si no se li engreixa li hauré de canviar la dieta...
A la foto s'ha colat una conserva casolana de pebrots i un embotit de porc senglar..., ara no sabem ben bé si seran per al Tió o per a nosaltres...? veurem si el dia 25, encara hi són... ;)
RECEPTA DE LA MELMELADA DE MANDARINA AVAINILLADA
Ingredients:
* 1 k de mandarines pelades
* Pell de 3 mandarines
* Suc d'una llimona
* 660 g de sucre (o 750g de sucre si no empreu el següent ingredient)
* 90 g de sucre avainillat
* Llavors de vainilla (opcional)
* Pots de vidre
* Aigua
* 1 rajolí de vinagre
Preparació:
El dia abans, pelar les mandarines, traient bé la pell blanca, col·locar-ho en un bol gran. Tallar els galls de les mandarines al gust, afegir el sucre, el suc d'una llimona i les llavors de vainilla, també les pells de les mandarines tallades en juliana el més fina possible, barrejar-ho bé i deixar-ho tota la nit al frigorífic.
Esterilitzar els pots de vidre en aigua bullint durant 20 minuts (a l'aigua li afegeix el rajolí de vinagre), posar-los a escórrer, com han bullit amb el vinagre s'eixuguen aviat i no queden restes de calç al pot.
Nosaltres la cocció la vam fer amb la panificadora, amb el programa especial, però com li havíem posat el suc de la llimona i no la pectina vam haver de programar una segona tongada de cocció. Si la coeu manualment se li ha d'afegir 20 uns vint minuts més per la mateixa raó.
Amb la preparació ben calenta vam omplir els potets fins a dalt de tot, els vam tapar i els vam posar de cap per avall. Passades les 48h havien fet el buit, i vam deixar reposar una setmana la melmelada, passat aquest temps ja està llesta la seva consumició.
Notes:
És dolça com totes les melmelades però en no tenir la mateixa quantitat de sucre que de fruita diràs que no resulta embafadora, i les tiretes de pell li donen un toc un xic amarg que no molest gens.
Amb la meva amiga Ly, vam decidir fer un segon pa del llibre Panes del Mundo del Paul Gayler (aquí teniu el primer), aquest cop el vaig triar jo perquè volia participar en l' HEMC 39, així que vaig triar-ne un de dolç: la schiacciata amb raïm d'origen toscà, i així de xurro va sortir ell!
El pa dolç no és que que estiguès dolent, però la seva aparença no era gens engrescadora..., acabat de fer i calentó estava bo, va aguantar un dia, i al segon era com un xiclet...
Entre la poca traça i que el forn de casa és una mica ortopèdic podeu comprovar que no exagero gens ni mica...
Us poso igualment la recepta... que segur que el vostre gat la farà millor que jo...hahahahaha!
En algun que altre moment he comentat que hi ha a la meva família persones diabètiques i elles m'han informat del que em calia saber per adaptar la recepta (que no té res a veure amb els nefastos resultats obtinguts!).
Per un costat, la recepta original porta sucre al damunt, que vaig substituir per una planta molt dolça anomenada stevia, sembla que té propietats molt saludables per als diabètics, i en alguns països està prohibida. Sé que existeix fresca, assecada i mòlta, és la que he fet servir jo i ha sortit amb aquesta aparença de pa florit :(
Se sap que els diabètics prenen la fruita per porcions, i alguna d'elles la ració és molt més limitada, com ara el raïm, per l'alt contingut de sucres, per això el vaig substituir per tallades de prunes...
Ingredients:
200ml d’aigua tèbia
100ml de vi dolç natural
7g de llevat sec (o 20g de llevat fresc)
500g de farina de força
1 cc de sal fina
1 cs d’oli d’oliva
Per a l’acabat:
1 cs d’oli d’oliva
3 prunes vermelles
2 cs de l’stevia
Preparació:
1. Tamisar la farina amb la sal i afegir el llevat sec.
2. En un bol ben gros posar la farina de força, fer un forat al mig i afegir el vi i l’oli. Enfarinar la superfície de treball i amassar-ho 1 o 2 minuts fins que la massa estigui suau i elàstica.
3. Cobrir el bol amb paper transparent o un drap humit i deixar que llevi durant 45 minuts o 1 hora en un lloc càlid –hi ha que usa el microones apagat perquè no hi ha corrent d’aire i té la mateixa temperatura durant el llevat- , en aquest temps ha de doblar la seva mida. Després colpejar la massa per treure-li l’aire. Fer unes 10-12 porcions de la mateixa mida i extendre la massa amb un corró fins que tingui 1cm de gruix.
4. Posar a escalfar prèviament el forn a dalt i a baix, el llibre indica a 200ºC, però els forns varien...
5. Col•locar les porcions de la massa en la safata folrada de paper de forn, separades entre si, i deixar tapat amb un drap 30 minuts més, en un lloc càlid.
6. Passada aquesta estona esquitxar els panets amb unes gotes d’oli, col•locar els galls de les prunes presionant-los lleugerament i fornejar entre uns 15-20 minuts.
8. Quan es treuen els panets del forn es deixen refredar sobre un enreixat i s’afegeix l’estevia.
Notes:
Nosaltres vam preparar la massa i la primera pujada amb ajuda de la panificadora, així que ens vam estalviar els punts 1, 2 i 3. Però compte! la massa és molt enganxosa i per treballar caldrà fer-ho en un lloc enfarinat, així com les mans.
*******************************************
I què millor que la xocolata per fer-me passar el disgust... i si és una xocolata de ... millor que millor!
Direu que vaja bestiesa posar una pizza aquí. Veureu, las primeres pizzes que vaig menjar de petita van ser a Gandesa, rares vegades la meva àvia Maria no cuinava –ja sabeu que ella amb això del fogons tenia la mà trencada- però molt de tant en tant em feia anar al Forn Pastisseria Federico, que encara existeix, ben al tocar de la Farola, i em feia comprar unes racions de pizza de tonyina. La característica d’aquesta pizza, en aquells moment i no si encara ara..., és que era amb pasta de full i no amb massa de pizza o massa de pa. El pa, els cócs i les trenes salades del berenar ho compràvem al Forn del Castell, però les racions de pizza i un extraordinari pastís Sant Marc, al Federico.
I així us la proposo, en ser la massa de full entra lleugera i es desfà a la boca, el dia que la vaig fer per al meu marit i la meva mare, i era tan gran com una safata de forn domèstic, va desaparèixer en un santiamèn.
Ingredients:
Una placa de pasta de full fresca (vaig usar la del Lidl perquè és allargada)
Tomàquet
Olives negres sens pinyol
Cors de carxofetes minis
Bonítol
Xampinyons remenuts
Cansalada fumada
Mozzarella
Anxoves
Orenga
Sal
Oli
Pebre mòlt (opcional)
Preparació:
Sofregir ben sofregit el tomàquet amb un rajolí d’oli i un polsim de sal, mentre es va fent es prepara la safata que anirà al forn que es foldra amb el paper adient, i que habitualment les masses de full fresques les venen amb aquest paper. Un cop estesa la massa punxar-la amb una forquilla per a què no pugi.
Quan el tomàquet està sofregit s’escampa al damunt de la massa i s’hi van col•locant els ingredients, que nosaltres vam triar uns però que podeu posar-ne els que us abelleixi més, excepte la mozzarella i l’orenga que ho deixarem per al final, essent l’orenga lúltim ingredient que hi posarem.
Enfornar-ho tenint en compte les indicacions de cocció del industrial de la massa que hàgiu adquirit.
BON PROFIT!
Suggeriments:
De vegades triturem l'anxova amb el tomàquet, així no cal salar-ho i el gustet queda repartit per tota la pizza.
Si us animeu a fer la pasta de full us recomano que visiteu el bloc de la Su, perquè ella el fa a casa seva i té un "pas a pas" genial.
La rateta ve de Móra,
ha pastat, ha cernut,
i tot lo lleute
s’ha fotut.
La ratita viene de Móra,
ha pastado, ha cernido,
y toda la levadura
se ha engullido.
Cançó infantil popular de les Terres de l’Ebre
Hi havia una vegada una Rateta a La Quinta de Luculusque li tenia molta por a la Senyora Farina. Quan la Ratetaensumava els pans i els dolços de la seva Mestra Su –i ho explicava tan fàcil i tan atractiu tot...- que la Rateta s’ensopia i pensava que mai seria capaç de fer aquell bé de déu de pans i brioixos. Amb els mateixos ulls i la cara d’embadalida mirava quan enganxava el nas a l’aparador de la Boulangerie de la Senyoreta Eva.
Vet aquí un dia que la Rateta va començar a pensar que potser s’havia de provar allò de les coses de la Senyora Farina, que el pitjor que podia passar era que no sortís bé..., però que si no ho intentava mai de la vida ho sabria.
Mentre la Rateta s’anava animant i mirava llibres i més llibres se li va aparèixer la Fada Elvira, que amb la seva vareta màgica i li va posar al cistellet de la Rateta un pa ben farcit, encara que a la Rateta li va semblar que aquell pa el batejaria com a Pa dolça Elvira –psss! silenci, que no volem conjurar a la Bruixa Anònima que baixa pel fumeral a moure els tupins de les cuines(*)-. I aquest pa farcidet i amb sabor de brioix va enamorar la Rateta i el va fer un dia per a les seves amiguetes del col•le que la van aplaudir molt... així que la Rateta tota cofoia va pensar que anava per bon camí.
Estava la Rateta tan contenta que camina que caminaràs i de sobte es va adonar que havia arribat a la platja, i allà va trobar la Sireneta Ly que també volia aprendre a fer pa, així que la Rateta va decidir regalar-li un llibre molt xulo de fer pans i la Sireneta Ly i la Rateta –esvanides com estaven d’haver-se conegut-, van acordar d’aprendre i fer pans juntes.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos...
Crèdits:
o (S) de la Mestra Su
o (E) de la Senyoreta Eva
o (E) de la Fada Elvira
o (L) de la Sireneta Ly
o La recepta del brioix de safrà que us presentem està extreta del llibre Panes del Mundo, del Paul Gayler.
Ingredients:
75ml de llet
Un pessic de safrà, nosaltres hem usat el de Canàries
7g de llevat sec (o 15g de llevat fresc)
350g de farina de força
½ cc de sal fina
3 ous
175g de mantega pomada, nosaltres hem fet servir la de Sòria
35g de sucre llustre
3cc de gingebre mòlt (optatiu)
1 rovell d’ou amb una cullerada de llet per envernissar els brioixos
Preparació:
1. Escalfar la llet amb el safrà i el gingebre que arrenqui el bull i deixar-ho infusionar fins que la llet quedi tèbia.
2. En un bol ben gros posar la farina de força i la sal, fer un forat al mig i afegir la barreja de llet, safrà i gingebre –prèviament colada-, i a continuació els ous batuts. Barrejar amb les mans i després batre-ho amb una cullera de fusta uns minuts, fins que la massa estigui llisa.
3. En un bol diferent mesclar la mantega pomada i el sucre i batre-ho també fins aconseguir una barreja clara i esponjada, anant-la barrejant amb la massa anterior a poc a poc, fins que el resultat estigui llis i elàstic.
4. Cobrir el bol amb paper transparent o un drap humit i deixar que llevi durant 1 ½ h en un lloc càlid –hi ha que usa el microones apagat perquè no hi ha corrent d’aire i té la mateixa temperatura durant el llevat- , en aquest temps ha de doblar la seva mida. Després colpejar la massa per treure-li l’aire, cobrir-la amb paper transparent i deixar-la al frigorífic tota la nit, així s’endurirà.
5. Posar a escalfar prèviament el forn a dalt i a baix, el llibre indica a 200ºC, però els forns varien, amb el nostre hem anat entre els 180ºC al principi i els 200º del final.
6. Estendre la massa en el lloc de treball i fer bocins que quedin arrodonits, o amb la forma que es triï. Col•locar-ho en safates de forn folrades de paper de forn, separats entre si, i deixar tapat amb un drap 1h més per a què fermenti.
7. Passada aquesta estona envernissar els brioixos amb el rovell d’ou i la llet i enfornar les safates. Al cap de 10 o 12 minuts els brioixos estan cuits. Cal anar vigilant i si es doren massa a mitja cocció tapar-los amb paper d’alumini.
8. Quan es treuen del forn es deixen refredar sobre un enreixat.
Notes:
(*) Hi ha una altra llegenda a Gandesa sobre la Bruixa del Campanal, que es dedica a molestar a les mestresses de casa, sembla que aquesta viu al campanar de l'església i entra a les cases pel fumeral i es dedica a regirar les olles i tupins que hi troba.
Amb aquesta quantitat d’ingredients ens van sortir dos safates de forn domèstic, i com els vam fer xicorrins van sortir uns 60 brioixets.
Nosaltres vam preparar la massa i la primera pujada amb ajuda de la panificadora, així que ens vam estalviar els punts 2, 3 i 4.
Si teniu dubtes per saber si els brioixos estan cuits podeu donar petits copets i han de sonar vuits.
No són excessivament dolços.
Suggeriments:
Ideals per menjar amb presses de xocolata
Ideals per menjar amb melmelades
Ideals per menjar amb formatges i embotits
Ideals per sucar-los amb xocolata desfeta
Fotos del nostre segon pa, ara hem fet el "pa blanc" i us prometem que no us inserim més fotografies, la veritat és que aquesta maquineta i si es té cura de mesurar bé els ingredients rutlla força bé, sobretot per a nosaltres que som tan llecs en matèria paneril. ;)
Dibuix de la Sonia Royo, de petita dibuixava nines amb chapatis ben blaus i lluïts, ara que té 11 anys ens fa arribar aquesta recepta de pa oriental, els chapatis (no podia ser altrament!), directament des de París. Moltes gràcies cosineta! Mira que arribes a ser salada... Petons per a tu, per al sucret candi de l'Eva, per al cor que no li cap al pit de tan gran del Joan, i per a tots. Els primos que se dan un besito pa la boca ;D
Ingredients: o 1 kg de farina o 1 punta de sal o 1 i ½ l d'aigua tèbia o 1 cullerada de mantega
Preparació: Barregem la farina amb la sal i la mantega. Farem una massa a la que anirem afegint de mica en mica l'aigua que admeti fins que tinguem una massa homogènia i que no s'enganxi als dits.
Deixarem reposar la massa ben tapadeta amb un drap durant uns 30 minuts. Passat aquest temps ho dividirem en boles de la mida d'un ou i les estirarem amb el rodet, espolvorejant farina per a què no s'enganxin i fins que quedin el més fi possible i circulars.
El darrer pas es posar a coure en un planxa o paella que estigui prèviament escalfada. Quan apareguin unes bombolles petitones donem la volta als chapatis i els acabem de coure fins que estiguin fets del tot.
Notes: o S'aconsella untar amb oli d'oliva per a que no s'enganxin uns chapatis als altres i també resulten més gustosos.
-------------
Quand tu regarderas le ciel, la nuit, puisque j’habitarai dans l’une d’elles, puisque je rirai dans une d’elles, alors ce sera pour toi comme si riaient toutes les étoiles. Tu auras, toi, des étoiles qui savent rire. Antoine Saint-Exupéry: Le petit Prince
Fotografia a peu de carretera al costat de vastes finques de carxoferes a la Costa Est dels EEUU
Agraïm l'aportació d'aquesta recepta a una xica molt maja de Xerta que vam coincidir a la Clotxa de Gandesa.
La Fogasseta és un plat característic de la gastronomia de Xerta, que es menja el dijous gras o llarder, en iniciar el Carnaval i que enceta l'època d'excessos abans que la senyora Quaresma ens posi a dieta severa.
Per aquestes dates és habitual el consum de la botifarra d'ou, i més coneguda que la Fogasseta, que al nostre parer se'ns presenta com a més interessant.
També cal esmentar que és l'època òptima per al consum de les carxofes i els alls tendres, ingredients claus de la Fogasseta.
En parlar de la Clotxa ja us ho vam referir, el principi és el mateix, es posa tot de fato a dins de la crosta del pa, però ni els ingredients ni l'època de l'any fa que cap de les dues menges s'assemblin.
Ingredients: o ½ pa de pagès o Alls tendres o Carxofes o Llom o salsitxes o Ous o Oli d'oliva o Sal
Preparació: Netejar bé els alls tendres i les carxofes i aprofitar aquella pert més tendra. Es sofregeixen els all tendres, les carxofes tallades a galls i el llom o les salsitxes.
Un cop sofregits els ingredients esmentats fer una truita amb tot.
Posar la truita dins de la crosta del mig pa de pagès i llest.
Suggeriments: o Acompanyar-ho amb trago va trago ve d'un vi de la zona, que són excel·lents.
o sol o amb sal o amb all o amb all i sal o amb sal i pebre vermell (variant coneguda com la sobrassada de pobre) o amb sucre o amb xocolata
Ingredients: o Llesques de pa o Oli d'oliva o Sal, all, pebre vermell, sucre, o ratlladures de xocolata
Preparació: Amanir el pa amb l'oli d'olivai espolvorejar després amb un dels tres ingredients: sal, sucre o les ratlladures de xocolata; o refregar un all i afegir-li sal.
Notes: o Mentre que el pa amb oli i sal (també amb all) es pot acompanyar d'embutits i altres i es pot menjar en qualsevol moment del dia, esmorçar, entreniment abans d'un àpat, etc. les variants dolces són més indicades per als berenars.
Imatge escanejada del llibre La cuina comarca a comarca. Ribera d'Ebre. Terra Alta, Ciro Ediciones SA, Barcelona, 2005, pàg. 77
El pare es feia portar el vi de Gandesa amb un recader durant anys i anys, així que als àpats no mancava mai el porró a taula (us heu fixat que ara el porró no surt de l’àmbit domèstic molt restringit o quan s’exhibeix és per motius turístics per typical, en canvi fem cua per adquirir un decantador de vi, però ben mirat, ¿el porró no ho és ja, un decantador...?).
Dèiem del pare. En dissabte o en diumenge, ens preparava l’esmorzar: escalivava tomàquets madurs, albergínia, pebrot vermell, coïa arengades a la brasa, esmicolava el tomàquet i l’arengada, i amb el pebrot i l’albergínia en feia tires, ho barrejava tot, després un bon raig d’oli i ens ho oferia amb llesques de pa de pagès. A la taula d’aquell esmorzar no mancava ni les olives mortes, ni el porró, ni el raïm moscatell, quan n’era el temps, o qualsevol peça de fruita la resta d’any.
Aquest era el nostre esmorzar els caps de setmana, amb el temps i per motius de salut del pare es va suprimir l’arengada. No va ser fins uns anys més tard que vam saber que el pare havia adaptat un dels plats per antonomàsia terraltenc: la CLOTXA.
Ell havia suprimit els alls i la ceba escalivada perquè no ens agradaven però n’havia afegit dos: els pebrots i les albergínies, i també havia modificat la ració de pa, primer perquè no ens calia tant de pa a l’esmorzar d’un dia festiu i segon perquè la clotxa s’ha de poder menjar sense plat.
La clotxa és l’esmorzar característic de l’època de la verema, quan en les mateixes finques s’amaneix un foc i es prepara en el moment la clotxa. No són poques les meravelles gastronòmiques que tenim a la cuina catalana fruit de llargues jornades de treball, vam veure el cas del Cim i Tombadels pescadors de Tossa de Mar, i aquestes formes de vida perdudes que ens han llegat plats magistrals.
Avui en dia s’organitzen actes populars al voltant de la clotxa a poblacions de la Terra Alta i de la Ribera d’Ebre, actes que compten amb patrocinis públics i privats i que exigeix molt voluntarisme per part de l’organització de l’event. A tots ells gràcies per l’esforç, la dedicació i la il•lusió.
Si es té la sort de tenir família o amics a la comarca podrem disfrutar de la clotxa extemporàniament als actes populars, per això demanem als restauradors de la comarca que incorporin la clotxa a la seva carta, i òbviament tants d’altres plats, -que de la gastronomia terraltenca ens en ocuparem en un altre escrit-, perquè començarà a ser signe de normalitat identitària i singular, que no deixa de ser un atractiu per determinat tipus de turisme selecte i gurmand. Amb això no pretenem dir que es descartin els plats d’autor o més innovadors, poden conviure perfectament.
Mentre la nostra petició no sigui atesa us donem la recepta i fem una relació de les poblacions que organitzen menjades populars de clotxa:
Recepta
Ingredients: (per a 4 persones) o 2 pans de pagès o Tomàquets de penjar o 4 arengades* (mireu les notes) o 1 ceba gran o 1 cabeça d’alls o Oli d'oliva o Sal o Olives (optatives)
Preparació: S’escaliva el tomàquet, la ceba i la cabeça d’alls, es couen les arengades a la brasa. Mentrestant es talla el pa de pagès per la meitat i es buida la molla. S’esmicola el tomàquet i l’arengada després de netejar-la i es fica a la crosta del pa de pagès, se li afegeix els alls i la ceba al gust. S’amaneix amb un bon raig d’oli d'oliva i es tapa tot amb la molla de pa que havíem retirat.
Suggeriments: o Es poden colgar unes olives a la cendra de la brasa i menjar-les acompanyant la clotxa. o Els traguets de vi són imprescindibles i fer xerricar el porró és el súmmum.
Notes: o * Hi ha que no posa arengada i utilitza baldanes (botifarrons de ceba o arròs) o cansalada virada. o Si el foc i les seves brases són de sarments de vinya ja podreu dir que més genuïna no mengeu la clotxa. o Més endavant us parlarem d’un plat similar de Xerta: la fogasseta, que varia en els ingredients i en l’època de l’any que habitualment es menja.
Fotografia del cartell d'un bar en el cor del barri de Lavapiés, Madrid
Crida l'atenció que en un barri tan castís, com el de Lavapiés, de Madrid trobéssim un cartell semblant, però com feia uns dies que ja estàvem per la Villa, no ens va estranyar gaire perquè a tots els llocs que fèiem àpat ens oferien el pan catalán, així denominen el nostre pa amb tomàquet que han incorporat en els seus serveis de restauració, encara que no sempre restreguen el tomàquet al pa i te'l serveixen en rodanxes muntades al damunt del pa..., però bé, com dirien els de casa: el que compta és la intenció.
Podem afegir alguna cosa més el pa amb tomàquet? diríem que no. Aíxí que passem a descriure la recepta.
Ingredients: o Llesques de pa o Tomàquets madurs o Sal o Oli d’oliva
Preparació: Tallar el tomàquet per la meitat i restregar-lo pel pa, amanir-ho amb sal i oli.
Suggeriments: o Restregar les dues cares de les llesques de pa amb el tomàquet.
Notes: o Recomanem especialment els tomàquets de penjar per aquest menester. o El pa no cal que sigui del dia, i diríem que aquesta pràctica ja era habitual i feia més menjívol i sucós el pa de dies anteriors. o Hi ha que torra abans el pa. o En molts restaurants deixen preparats els ingredients damunt de la taula per a què te'n preparis mentre esperes que arribin els plats. o L'ús més estès és que acostuma a acompanyar embotits, formatges, truites i altres.
lql by maragdis. Aquest bloc està sota una llicència de Creative Commons. Es pot fer ús d’ella sempre i quan no sigui per finalitats comercials i S'ESMENTI LA SEVA AUTORIA.
