Dimecres de cendra: Dia de la Sardina (en Suc)

22.2.12


Arracades d'arengada amb maragdes
encastades, llargada de 10 cm.
Segle XVIII

més val ser cap d'arengada que cua de lleó...


Sabeu que les arracades tradicionals catalanes se les coneix com arracades d'arengada? i que són unes peces d'or i pedres precioses (robins, ametistes, granats,...) que van ser les primeres arracades articulades, fins i tot abans de les conegudes Isabelines? Després desdenyarem les arengades! No podem estar més d'acord amb l'al·legat de defensa que en fa l'Ada Parellada.







Francisco de Goya: Entierro de la sardina

Doncs aprofitem que la batalla entre el Rei Carnestoltes i Donya Quaresma ha finit, i que ha guanyat aquesta vella esquerpa que porta un bacallà i té set cames, tantes cames com setmanes que durarà el període del calendari cristià fins la Setmana Santa i que marcarà les normes dietètiques d'aquest temps. Temps de recolliment, austeritat, dejuni i abstinència, i com a mediterranis que som i fiesteros de mena ho vam interpretar a la nostra manera: enterrar la sardina com a escarni i rebuig de la imposició de la dieta pròpia del període i esmolar l'enginy i els fogons fins obtenir plats suculents i gloriosos -sobretot amb el bacallà en el paper estelar-, que feia oblidar la penúria del moment.
Vella Quaresma

De petita, s'organitzaven a l'escola de monges sortides al camp per celebrar el dijous gras i menjar la truita, entre companyes i els ulls supervisors de les hermanas. En canvi, els dimecres de cendra tota la canalla del veïnat ens aplegàvem a la tarda (i sovint encara portàvem al front la marca de la cendra que el capellà ens havia posat aquell mateix migdia a la missa oficiada) sota els auspicis d'alguns dels pares i tota la quitxallada provista d'una arengada penjada d'un cordill i una canya i una bona merendola també anàvem al camp però amb propòsits ben diferents: berenàvem i literalment enterràvem sengles arengades. Us convidem a visitar aquest enllaç si voleu saber quins poden ser els orígens de l'enterrament de la sardina, que tan poc tenen a veure a com ho celebràvem...

Avui, en lloc d'enterrar la sardina pensem que millor ens la podem cruspir...

Per això us presentem aquesta recepta tan característica de la Terra Alta, i una de les preferides del meu avi Quim, perquè les pobres arengades o sardines de casc estan tan denostades que ens estem perdent una part de la cuina tradicional que és una llàstima.

L'àvia mai ens va fer aquesta recepta a la mainada, i hem hagut de recórrer a l'apuntació recollida, una de les dues que hi ha, al llibre de La cuina de la Terra Alta, de la Teresa Lluís i la Loreto Meix, que tal i com indiquen era per menjar al defora, especialment per a l'esmorzar.

El que ens agrada d'aquesta recepta és que les sardines de casc de sabor tan intens, i que el nostre paladar ja s'hi ha desacostumat, es mengen amb una salsa de sabor delicat, amb pocs ingredients i senzills i que n'hem fet una adaptació per a casa.


Ingredients:
  • 2 sardines de casc
  • 1 tomàquet
  • 1 cc de pebre roig dolç
  • Farina
  • 3 alls
  • Julivert picat
  • Oli d'oliva extra verge
  • Aigua
 Preparació:
  1. En una paella posar a sofregir els alls, un cop mig rossos afegir el pebre vermell, el julivert i el tomàquet tallat remenut.
  2. Quan el tomàquet estigui mig cuit afegir la farina, nosaltres l'hem tamissat abans per a què no faci grumolls i hem anat afegint aigua a poc a poc.
  3. Quan la salsa adquireix un to torrat ja s'hi poden col·locar les sardines i deixar coure durant uns cinc minuts.
  4. Tota la cocció l'hem feta a foc molt lent i vigilant que nos es cremessin els ingredients.
Esperem que us agradi tan com ens ha agradat a nosaltres i sobretot el compartir
aquesta recepta de la nostra terra.

Que vagi de gust!


10 comentaris

  1. Ay si, empieza la cuaresma... que pena! bacalao, buñuelos, potajes.... todo un esfuerzo por no comer carnaza!!! que buena tu entrada! que bonitos esos pendientes!
    Un besote guapa!

    ResponElimina
  2. hola!
    a casa ens agraden molt les arengades! ens apuntem la recepta!!!

    ResponElimina
  3. No només m'ha agradat, m'ha encantat! Quina explicació més nostrada... el meu colegi no era de monges, però també sortíem d'excursió per Dijous Gras. No ens posaven cendra al front per Dimecres de Cendra però sí que anàvem tallant els 7 peus de la vella xeruga (Vella Quaresma) a mesura que anaven passant les setmanes. Quina aportació més bona, la de les sardines amb suc! Petons i fins aviat!

    ResponElimina
  4. Me fascinas con tus post llenos de tradiciones e historias. Lo suyo sería leerlo mientras me tomo una sardina de las tuyas pero bueno... no voy a protestar.. ja, ja
    Besotes.

    ResponElimina
  5. A casa ens agraden les arengades fregides amb tomacó fregit... era un dels esmorzars de forquilla que de tant en tant feiem de petits... només de tant en tant que cada arengada valia un duro!!!!

    D'aquestes arracades per aquí les anomenaven arracades de dida, eren les que regalaven a les dides quan amamantaven als nens de "casa bona" i tenien una o més articulacions segons era considerada la dida.

    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  6. M'encanta aquesta recepta! que podré adaptar sense problemes!! i les teves tradicions, sempre m'agraden.. Saps que a casa meva, com teniem botiga, vestiem nosaltres les sardines, i les enganxaves a les canyes, per vendre-les. Jo ajudava a ma mare, quins records!! petons bonica

    ResponElimina
  7. Quina entrada més maca, m'encanta. I aprenent moltes coses!!! :)

    ResponElimina
  8. Amb aquesta entrada ja em après coses noves, que sempre son molt interessants.
    Aquesta recepta queda anotada amb el teu permís, doncs jo sempre les avia menjat un cop ven netes de tripa, pell i espines amb una bona llesca de pa amb tomàquet.
    Molts petons

    ResponElimina
  9. Visca les tradicions! A casa no som gaire d'arengades, però he gaudit molt llegint aquest post :)

    ResponElimina
  10. Estimada meva, quina entrada més i més bona, m´agraden molt les fotos que has fet, per supost la de les arracades, que són precioses i han de ser d´allò més afavoridores i la primera foto de la recepta és espectacular!!! m´encanta com has disposat els ingredients i la llum és inmmillorable!!!
    I ara sobre la recepta...saps que a mi les "sardines de casco" em recorden a la meva infantesa? les adoro!!! i així fetes han de ser molt saboroses...
    Mercis per no deixar perdre les tradicions...un petonet

    ResponElimina

Moltes gràcies pels vostres comentaris que sempre ens agrada rebre.

Advertim que els comentaris amb contiguts ofensius i poc respectuosos seran retirats.

Besets!

Tradueix-m'ho al:

Subscriu-te

Pinterest

Instagram

Entrades populars

© la quinta de luculus
blog design by Elai Design