La llegenda de La Serena (II)

LA SERENA I LA TERRA ALTA

JOAN PERUCHO

És un país fantàstic, una comarca agresta i viril, desconeguda pel turisme, intacta encara per a la poesia i el misteri. Hi vaig estar lligat durant una etapa incerta de la meva vida i hi vaig descobrir el sentit i la significació oculta de l’existència i del món. També hi coneixeria la “Serena”, animal inexistent, descrit en els bestiaris medievals catalans, editats per Saverio Panunzio i estudiats per Ramon d’Alòs-Monner l’any 1924. Aquest deia que són aquestes obres les que atribueixen a la difusió del Physiologus (obra gairebe mítica) per tal com s’hi incorporen les seves propietats d’animals i les al•legories corresponents, entre altres, la meravella “De bestiis et aliis rebus”, atribuïda a Huc de Saint Víctor. No era segur, però.

Esdevingué en els ports d’Horta, i em descobrí la seva naturalesa femenina la Serena, àvola i demostrativa d’un terrible tarannà, tot esguardant-me amb cruel coqueteria. Un dels bestiaris afirma que apareix en la terra, en l’aigua i en els cels. La Serena es mostra així de les tres maneres (“e ha-ni de tres maneres: la una és mig peix i mig fembra; l’altre és mig oçel e mig fembra; l’altre és mig caval e mig fembra”). Ho fa constar textualment.

A la fonda d’Arnes, de cara els ports blavosos, mentre escollia per a dinar entre unes “arengades amb salsa d’hivern”, una “clotxa” o una truita “amb suc”, regades amb un vi de 18º del Sindicat de Pinell de Brai (cobert amb ceràmiques figurant caçadors i gossos borratxos i xerraires), vaig sentir una noia que feia bugada a la plaça del poble tot cantant una tonada atàvica, exquisida per la seva lletra i melodia:

“Serena de riu
devorà en Feliu;
Serena de orat
devorà en Servat;
Serena de vol,
devorà un mussol.”
Vaig pensar aleshores que la salsa d’hivern devia ésser una invenció de Sant Salvador d’Horta, que fou cuiner del monestir del poble, arribant la seva fama culinària a les orelles del rei Felip i de la seva muller Isabel de Valois. Es presentà davant de les majestats mentre els pagesos ballaven la sardana (tot just introduïda al país amb el nom de “cerdana”) comptant els passos. Felip II s’hi afegiria, segons el cronista José de Sigüenza, que no podia oblidar l’encant d’El Escorial:

“¿Ves esta unión, ves estas perlas bellas?
De aquí salió la piedra tan preciosa
Que te enriquece, y de su autor ornadas
Son sumamente piedras tan preciosas.”

Sant Salvador era un gran coc, un cuiner excel•lent. Pere Serra i Postius en Prodigios y finezas de los Santos Ángeles hechos en el Principado de Catalunya (Barcelona, 1726) deia que “los santos Ángeles le aparexaban la comida guisada y pronta para poner a la mesa”. Ho confirma el P. Doménech en la Historia de los Santos de Cataluña.

La Terra Alta (que com el seu nom indica és indret alter) roman, en part, cenyida pel riu Ebre (el riu Hebre dels antics i de Matu Aymerich) i per la cadena dels ports d’Horta de Sant Joan i Beseit. Hi ha confluència de petits, però profunds, corrents d’aigua, car m’hi he banyat personalment, suportant les geliues en els estrets de Canaletes, no lluny de la Fontcalda i de la seva Mare de Déu protectora, i també a l’Algars, tocant a Cretes, prop d’una abandonada fàbrica de sabó d’un difunt amic meu. Picasso, a Horta, inventà el cubisme (tal com ho certifica recentment Fernande Olivier, la seva companya d’antany, en les seves memòries i ho confirma Gertrude Stein). Fa molts anys descobriria que l’Horta d’Ebre descrita per Picasso era en realitat Horta de Sant Joan, tal com ho explico en el meu llibre Picasso, el cubisme i Horta de Sant Joan.

Barcelona, 1994