Vi i Literatura a l'Antiga Roma

15.7.08





Introducció
Bonum vinum laetificat cor hominis

El bon vi alegra el cor de l’home

Es tenen notícies que el vi és gairebé tan antic com l’humanitat malgrat que no hagin quedat testimonis escrits ni representatius, però és a través de l’estudi dels pinyols de raïm -trobats en els jaciments arqueològics- que s’ha arribat a esbrinar si es tractava d’una vinya silvestre o d’una conreada. Un cop es troba vinya és molt fàcil pensar que el raïms recol•lectats i deixats en un cassó l’inici de la fermentació és molt ràpida, el suc del raïm en contacte amb el llevat que tenen en la pell, (uns puntets blancs molt petits), en pocs dies, i si fa calor encara més ràpid, s’obté una mena de vi capaç de provocar embriaguesa, benestar, ressaca i que també té propietats antisèptiques.

Un dels primers testimonis que se’n tenen són les troballes egípcies que ja disposaven d’un sistema d’etiquetatge, que identificava el vinicultor, l’anyada i la vinya de procedència, cosa que anotaven curosament a les botelles de fang. I es coneix la primera deïtat relacionada amb el vi: Osiris. La vinya s’ha considerat com a símbol de joventut i vida eterna i el vi el símbol d’immortalitat i coneixement.

Posteriorment els testimonis són molt nombrosos, en la Grècia antiga i també en Roma, ens han arribat textos tècnics , per exemple de com conrear una vinya i elaborar el vi , textos literaris, objecte d’aquest breu estudi, i també testimonis a través de l’art: mosaics, frescos, relleus, escultures, etc. relacionats amb la vinya, el vi, els déus (Dionís a Grècia i Bacus –entre d’altres- a Roma) i també de les festes que es prodigaven.

Vi i literatura a l’antiga Roma
Nunc est bibendum

Ara, bevem

Tot això ens condueix a saber que el vi gaudia d’una excel•lent predicació entre la Roma antiga i se’n coneixien diferents tipus de vi, hi ha que n’ha comptabilitzat fins a cent-vuitanta i també les contrades que produïen una determinada varietal de raïm, com s’elaboraven determinats vins, com ara l’esmentat vi de panses i fins i tot les preferències per uns vins per sobre d’altres.

També hi ha una radical evolució en la manera de conservar aquest tresor que és el vi. Mentre el grecs el guardaven en àmfores i gerres de fang, tapades i segellades amb resines, especialment de pi , els romans ja feien servir no només el fang sinó també les barriques de fusta, el vidre i les gerres de fang amb l’interior recobert de plom per a què el vi no iniciés (a causa del material porós) el procés d’oxidació i es convertís en vinagre, d’aquí, també es diu que procedeix la paraula saturnisme per a designar la malaltia que causa l’enverinament per plom. També l’etiquetaven amb l’any de la collita i la procedència. Però que sigui Horaci que amb les seves paraules ens ho digui:

El dia d’avui, festiu perquè n’és l’aniversari, traurà el suro, ben assegurat amb pega, d’una àmfora que aprengué d’amarar-se de fum durant el consolat de Tul•lus. Beu-te’n, Mecenas, cent copes per l’amic salvat de la mort i deixa que els llums vetllin fins que claregi. (Horaci, Odes 3, 8, 9-15).

Beuràs un vi ordinari de Sabina amb uns modestos bols, un vi que jo mateix vaig guardar en una gerra grega i vaig ben tapar amb pega aquell dia que, en el teatre, se’t va retre, estimat cavaller Mecenas, un aplaudiment tan fort que els marges del teu riu pairal i l’eco jocós del tossal Vaticà et tornaven, a la vegada, les aclamacions. (Horaci, Odes 1, 20, 1-8).

També es diu que els romans ja feien xampany –el francès que coneixem-, perquè Virgili a l’Eneida parla del spumantem plateram i es discuteix l’autoria d’aquest producte, aquesta teoria no està suficientment argumentada ni provada com per afirmar-ho de manera tan categòrica, en primer lloc perquè el procés de xampanyització és diferent a d’altres processos de vins escumosos, com el cava català, i un tret diferenciador essencial és l’ús de la varietal pinot noir, que el caracteritza i hom no pot assegurar que els romans la coneguessin. Tampoc posem en dubte que fessin algun tipus de vi escumós.

El vi a la cultura romana té un protagonisme espectacular, tant a l’àmbit religiós com a la vida civil.

En el religiós: els déus ofereixen als homes el vi i aquests els hi retornen a mode de libacions; es fan ofrenes als avantpassats morts i fins i tot rubriquen les seves làpides: Mentre vaig viure, vaig beure de bon grat; beveu vosaltres, que encara viviu.

En la vida civil està present des de la cuina fins a la celebració de banquets i de bacanals -que finalment foren prohibides pels excessos que s’hi cometien a l’any 186 aC.-. Per celebrar el retorn de l’amic, per deslliurar les llengües i conèixer la veritat, per descobrir les relacions adúlteres:

com l’anyell més suau, tant és delicada la noia / -que caldria guardar amb més zel que el raïm més madur. (Catul Poemes 17, 15-16);

Tal com la vinya que vídua neix en un camp despullat / i que mai no s’aixeca ni mai treu dolços raïms, / ans corbant el seu tendre cos sota el pes que la tomba / fa ben prop a tocar amb els sarments elevats les arrels, / no trobareu cap pagès ni cap vedell que la llauri. / Si la vinya, però, és ajuntada i a l’om maridada, / ja en trobareu, de pagesos i de vedells per llaurar-la. (Catul Poemes 62, 49-55);


per fer passar les tristors i penalitats:

No plantis, Varus, cap arbre abans que la sagrada vinya a la rodalia de la dolça terra de Tíbur i del recinte emmurallat de Càtil; perquè, als aiguaders, el déu només ha reservat destrets, i de cap altra manera no s’escampen els neguits rosegadors. Qui després d’unes copes de vi s’esgola parlant de la dura guerra o de la misèria? Qui no ho fa més aviat parlant de tu, pare Bacus, i de tu, gentil Venus? (Horaci, Odes 1, 18, 1-6);

per a l’inspiració dels poetes:

Ahir Licini, tot cultivant l’oci / vam crear esplai amb les meves tauletes / com s’escau entre homes refinats; / escrivint l’un i l’altre breus versets / empràvem ara un ritme, adés un altre, i ens replicàvem entre el joc i el vi. (Catul, Poemes 50, 1-6);

per a desinhibir-se, per a la libido, per inflamar-se de valor:

Com el migjorn clar esbandeix sovint els núvols d’un cel tenebrós i no produeix les interminables pluges, així tu, amb seny, pensa a posar terme a la tristor i a les sofrences de la vida, Planc, amb un vi amorós, tant si et reté el campament rutilant d’ensenyes com si t’ha de retenir l’ombra espessa de la teva Tíbur [...] Braus guerrers, vosaltres, que sovint heu sofert amb mi proves pitjors, rebutgeu ara amb el vi les inquietuds; demà tornarem a emprendre la carrera per la immensa plana de la mar (Horaci, Odes 1, 7, 15-21 i 30-32);

per curar malalties, també per netejar asèpticament , estretament vinculat al tema literari del carpe diem (gaudeix del moment), per a consolar els tristos i als que pateixen mal d’amors:

Per què no ens ajaiem sota aquest alt plàtan o sota aquest pi i així bonament bevem, mentre encara ens és llegut, amb els nostres cabells blancs olorosos de roses i perfumats amb nard d’Assíria? Èvius esvaeix els neguits rosegadors (Horaci, Odes 2, 11, 13-18).

En podríem remarcar algunes sentències que el pragmatisme del món romà era molt propens:

Annorum vinum, socius vetus et vetus aurum (vi vell, amic vell i or vell), cura fugit multo diluiturque mero (les preocupacions fugen i s’esborren amb molta quantitat de vi) animos vina (el vi dóna valor), in vino veritas (en el vi està la veritat), non facit ebrietas vitia, sed prothait (l’embriaguesa no fa els vicis, només els evidencia): Aquesta altra sentència epicúria: omnia siccis dura (tot és difícil per als abstemis), i aquestes altres: prima cratera ad sitim pertinet, secunda ad hilaritatem, tertia ad voluptatem, quarta ad insaniam (la primera copa és per a la set, la segona per al riure, la tercera pel al plaer i la quarta per a la bogeria), si bene commemini, causae sunt quinque bibendi: hospitis adventus, praecens sitis, atque futura, aut vini bonitas, aut quaelibet altera causa (si no recordo malament, són cinc els motius per beure: l’arribada d’un amic, la set del moment, o la futura, la bondat del vi o qualsevol altra cosa), sine Cerere et Libero friget Venus (sense Ceres ni Líber Venus està freda), vina bibant homines, animatia cetera fontes (que beguin vi el homes, els animals aigua de les fonts), vivis piscibus aqua, mortius vinum (per als peixos vius l’aigua, per als peixos morts el vi), vetus novum vinum bibo, veteri novo morbo medeor (bec vi vell i vi nou, i em curo de les malalties noves i velles).

El vi era molt utilitzat a la cuina romana, Apici n’esmenta en el seu De re coquinaria alguns tipus de vi que s’usava: el vi de panses – ja esmentat anteriorment i que s’obtenia del premsat del raïm ja sec) el vi de carene (most bullit fins a reduir-lo a 2/3 del seu volum inicial per tan era un vi dens i molt dolç), vi defritum (most bullit fins a reduir-lo a la meitat també s’emprava per substituir la mel que era més cara) i el vi ranci, entre d’altres.

Altres tipus de vins que es coneix l’existència són: el vi fumat, el vi d’Alba n’hi havia al celler del Cèsar (Marcial XIII, CIX); el vi de Cècub (Ateneu 1, 27a); el vi de Falern, que era un dels vins més considerats (Ateneu 1, 26b); el vi de Fundi, vi molt fort que s’havia de beure amb moderació (Ateneu 1, 27a); el vi de Massàlia, amb poca producció (Marcial X, XXXVI); el vi de Sètia, vi ranci molt valorat (Plini XIV, 8); el vi de Trifols i el de Tarent. Es creu que el consum de vi era entre un litre i cinc litres per persona i dia.

El vi als àpats romans tenia protocol molt primmirat: es comença el sopar amb la libació de vi pur als déus –els romans prenien el vi barrejat amb aigua, i ho feien o bé fred o bé escalfat), amb la gustatio es servia el mulsum (vi amb mel i esclafat ), durant el sopar es prenien diferents tipus de vins de caràcter lleuger. Com aperitiu feien servir els vins aromatitzats amb absenta, roses o violetes. Beure el vi pur era signe de viciós i el consum del vi estava prohibit a les dones i als joves, fins i tot feien petons a les seves mullers per saber si aquestes havien begut vi, encara que hi ha alguna font que indica que els era permès, a les dones de beure el vi de panses, no obstant això:

Noi, que aboques el falern anyenc, / vés-me omplint copes més i més amargues, / tal com mana Postúmia, la reina / més embriaga que el raïm més ple. / Aigües, perdició del vi, marxeu / on us plagui, però lluny, i als austers /aneu. Aquí hi ha sols vi pur de Bacus. (Catul, Poemes, 27).

A mode de conclusió
Bona persica, pira, poma requirunt vina

Els préssecs, les peres, les pomes demanen bons vins

Els testimonis en són molts, la set no és sadollada de coneixements ni de vi, però si a la lectura dels textos llatins els acompanyem amb un tastet de vi, en surten lectures més profitoses, ens fa més fluïda la sobretaula d’intercanvi de sapiència.

Tastem, doncs, el vi Retsina grec, i ens transportarà al buquet més habitual de l’antiga Roma amb les seves reminiscències de resina de pi, i de l’olor de la terra molla després de la pluja en qualsevol pinar mediterrani.

Tastem, també, el vi de Sauternes, a mode de vi de panses, i sabrem del sabor dels petons que donaven les dones romanes, i si voleu l’acompanyarem amb llenques de foie i lloarem el bon gust d’Apici i el seu llegat.

Escalfem i bevem vi pimentat dels monjos de Santes Creus una tarda plujosa d’hivern, a l’escalf de la llar de foc i sucant-hi neules mentre la pluja repica a les nostres finestres.

Casem el vi Turbio, ben fresc, amb el marisc i peix i veureu quin maridatge tan excepcional de sabors frescos, florals, afruitats i àcids que ens deixa a la gola quan ens l‘empassem.

Quan prenguem xampany, cava o vi d’agulla preguntem-nos si per aquelles casualitats sabrem escatir el seu misteriós origen, mentre les bombolles ens fan pessigolles a la llengua i ens la deslliura amb alegria.

Quan provem vins nous, qüestionem-nos si els antics romans ja els coneixien, si els feien servir per donar als animals que fatigats ja no podien treballar, si el llançaven, o pel contrari l’oferien com a ofrena als seus avantpassats, a Bacus, a Líber, als altres déus, si els servien a les seves taules més modestes o més lucul•lianes, o si el feien servir per cuinar grans plats, o modestos...

----------------------------------
BIBLIOGRAFIA

Textos Antics

APICI: L’art de la cuina, Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1990.
CATUL: Poemes, Barcelona: Edhasa, 1982.
HORACI: Odas y Epodos, Madrid: Ediciones Cátedra SA (2ª edició), 1997.
OVIDI: Remeis a l’amor. Cosmètics per a la cara, Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1979.

Altres Fonts

ANÒNIM: Flor del tesoro de la belleza. Tratado de muchas medicinas o curiosidades de las mujeres, Traducció del manuscrit Flos de medicines o receptes del tresor de beutat, Barcelona: José J. de Olañeta Editor, Archivo de tradiciones populares (1981).
DIVERSOS: Larousse del vino, Barcelona: Larousse Editorial SA (2001).
DOMINÉ, ANDRÉ: El vino, Barcelona: Könemann (2001).
MIRÓ I VINAIXA, MÒNICA: Sacra vitis: cultura i ritual del vi en el món romà. A Revista d’Igualada, Igualada: setebre de 2003.
MIRÓ I VINAIXA, MÒNICA: Material didàctic del postgrau Viatge a la Roma dels sentits, Barcelona: UOC (2004).
MIRÓ I VINAIXA, MÒNICA: Intervencions didàctiques postgrau Viatge a la Roma dels sentits, Barcelona: UOC (2004).
SEVA I LLINARES, ANTONI (Dtor): Diccionari Llatí-Català, Barcelona: Enciclopèdia Catalana (1993).

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies pels vostres comentaris que sempre ens agrada rebre.

Advertim que els comentaris amb contiguts ofensius i poc respectuosos seran retirats.

Besets!

Tradueix-m'ho al:

Subscriu-te

Pinterest

Instagram

Entrades populars

© la quinta de luculus
blog design by Elai Design